Els ciutadans de Catalunya es van manifestar sense dissimular la relació que tenen els mals serveis de l'estat a Catalunya amb  la nostra migrada autonomia política encaixada en les actuals institucions polítiques espanyoles. Era normal que una protesta contra la paralització dels ferrocarrils de rodalies, l'apagada elèctrica o el colonialisme que afecta l'aeroport de Barcelona, entre d'altres desastres, es convertís en una reclamació de la transparència de les balances fiscals, en una exigència de traspassos de les competències en infraestructures i, en últim terme, en l'expressió d'un desig d'independència.  
Darrera la manifestació hi havia el desengany provocat per la retallada humiliant de l'estatut que havia aprovat el parlament de Catalunya i que ha quedat reduït, com l'estatut anterior a un instrument d'autogovern insuficient des dels punts de vista polític, econòmic i cultural. Em sembla molt significatiu que donessin suport a la manifestació els partits catalans menys lligats als poders polítics espanyols i que no hi fossin els partits amb limitades o nul·les simpaties pel nacionalisme català (PSC i PPC). Goso pensar que les formacions polítiques que hi havia l'u de desembre hauran de liderar la nova etapa de la vida catalana i regir les institucions catalanes amb acords bàsics al servei de l'alliberament nacional per sobre dels legítims interessos de cada partit. Els nacionalistes catalans que militin en partits unionistes, és a dir, no sobiranistes hauran de resoldre les seves contradiccions amb coratge. I els catalanistes que encara creguin en el model de l'Espanya de les autonomies hauran d'adonar-se que s'ha iniciat un nou cicle i que és l'hora d'ambicions aparentment utòpiques però més realistes. La manifestació va prefigurar la constel·lació dels actors del nou cicle.