Barcelona · En aquests moments hi ha dos fets que ens afecten i que rivalitzen per convertir-se en l'estafa més gran de la història. D'una banda, els ajuts a les institucions financeres amb diners dels contribuents (les quals continuen repartint beneficis i sous astronòmics), perquè superin el col·lapse en què s'han ficat gràcies a les polítiques d'incentius a l'adquisició de deute privat i les inversions especulatives. Una especulació que ha arribat fins als aliments, no ho hem d'oblidar, de manera que en els pròxims anys aquest serà un dels factors que afectarà l'increment de persones que pateixen fam.


La manca de reaccions és deguda, en bona mesura, a l'efecte paralitzador que té la mateixa por a la crisi (llegiu l'article de Gregorio Morán a La Vanguardia del 3/01/09). N'hi ha que, fent càlculs, afirmen que tots els diners invertits en la crisi financera, repartits entre tots, permetrien que cada habitant d'aquest planeta tingués bastants milers d'euros a la butxaca.

L'altra estafa, tot i que no té les proporcions globals de la primera, sí que té les mateixes proporcions morals. Es tracta de la negociació sobre el finançament de Catalunya. Hi ha dos elements que no se'ns haurien d'escapar d'això que hem acabat anomenant entre tots com "la negociació del finançament". El Ministeri d'Economia espanyol va acabar emetent el juliol de l'any passat un informe sobre les balances fiscal, presentat de forma esquiva, per no dir meritòriament deficient. Després d'anys de reivindicacions, només es van oferir les dades del 2005. Malgrat el poc interès del Ministeri per donar rellevància a la qüestió, les dades indicaven clarament una situació injusta en la relació financera entre els Països Catalans i la resta de l'Estat.

L'altre element ha estat el procés pel qual el govern espanyol ha encetat converses per ajustar el sistema de finançament de les comunitats autònomes. La desfilada de totes les comunitats autònomes pel despatx de Zapatero ha estat una escenificació de la manca de voluntat d'aportar solucions per al finançament català. No hi ha hagut cap gest semblant pel que fa a la "comunitat autònoma" de Catalunya. Ni reconeixement verbal del dèficit fiscal per part de Zapatero, ni gestos simbòlics que demostrin un propòsit d'esmena. Només gasiveria i menyspreu de les demandes per la via de fer propostes molt a la baixa i incomplir dels terminis que marca l'Estatut.

A hores d'ara la posició del govern català és molt delicada. Perquè no es veu el final d'aquesta "negociació" per enlloc, i el president Montilla ha optat fins i tot per no donar respostes sobre la qüestió, mentre que el conseller Castells diu que continuaran negociant fins que calgui. Molt bé, cal confiar en el nostre negociador, sempre ho he dit. Però hi ha negociació? El que és clar és que el temps passa i s'acaben els arguments.