Barcelona · El crit més repetit durant la manifestació històrica de dissabte passat va ser el de "in-inde-independència...". Em temo, i no em desagrada gens ni mica, que es va cruspir el lema, la senyera oficial, tots els eslògans i "gadgets" de partits i entitats que hi érem presents.

En el terreny personal, molta, moltíssima gent, se'm va dirigir -sempre animosament i de molt bones maneres- amb allò de "...Oriol, pren nota !! ho has entès, oi?...". Doncs sí, ho he entès. Ja ho havia entès abans, però aprofito per donar la raó a tanta i tanta gent que em va aturar. El camí és i serà el dret a decidir.

El que ja em resulta més difícil és com explicar, convèncer, a tanta gent que dissabte, diumenge , avui i els dies que vindran, ens reclamen unitat a les forces polítiques. Jo no vull decebre a ningú, no és la meva intenció, però de quina unitat parlen? Tot sovint fem unitat a Catalunya, que en el trajecte cap a Madrid es dilueix. s aquella unitat de què en parlem, però que encara no coneixem. Potser ens pertoca ser més exigents que mai amb aquella gent que té obediències diferents a la de Catalunya. s l'hora d'emplaçar a tothom i saber si es deuen als d'allà o al País.

Dic això des del convenciment que molts polítics als qui ara ens emplacen a la unitat, utilitzen el mot com un comodí, com aquell que avui diu això i l'endemà et titlla de traïdor. Entendreu que sigui curiós l'emplaçament que es fa a CiU des de diverses forces polítiques quan hem estat la formació arraconada, aquella que feia nosa, aquella que ocupant la centralitat del País havia de ser empetitida. Però bé, tot i així unitat, sí (si és possible). I si no, doncs quanta més fortalesa interior, quanta més unitat política millor, però la que sorgeixi de les urnes.