Barcelona · La manifestació del 10-J passarà a la història d'aquest país com la més multitudinària, massiva i concorreguda mai realitzada. Una concentració -més que no pas manifestació- que va col·lapsar el passeig de Gràcia i la resta d'artèries adjacents de la capital catalana, amb la gran afluència de persones de totes les edats, classes, orígens i professions que es va produir. El poble -com molt bé varen dir alguns mitjans- va dictar sentència, va parlar clar i català.

El sentiment majoritari dels allà presents fou la constatació i la reivindicació que som una nació i, com a tal, la sobirania d'aquesta resideix en el conjunt de catalans i catalanes que la componen. Per tant, nosaltres, "el poble de Catalunya", "la nació catalana", decideix. Aquesta és la voluntat que va expressar la munió de persones que van desplaçar-se dissabte passat al cèntric passeig de Barcelona, de maneres molt diverses: amb crides a favor de la independència del nostre país, amb cartells, rètols i pancartes que demanaven l'Estat propi, amb el lluïment de samarretes i altres estendards i amb el voleiar de senyeres, però també de moltes més estelades.

El poble es va expressar amb una claredat meridiana. I els nostres polítics ho varen poder veure amb claredat. En clara contraposició a això, hi ha l'Estat espanyol. Les seves institucions, a través del màxim òrgan judicial, han expressat també al poble de Catalunya quin és el límit, quin és el topall a partir del qual ja no es pot anar a més. La sentència del Tribunal Constitucional assenyala que l'Estatut doblement ribotat pel sistema juridico-polític espanyol és la màxima aspiració que pot tenir la nació catalana per a Espanya. Més enllà no hi ha res. I aquest fet, aquesta realitat, per dura que sigui per a alguns partits, l'han de tenir ben present totes les formacions polítiques catalanes.

Arribats aquí, on totes les cartes estan destapades, cal actuar. Els nostres polítics han de moure fitxa. El poble -o una part significativa- ha dit el que vol i l'Estat també ho ha afirmat amb total rotunditat. Per tant, és l'hora dels partits. Ara toca els partits catalans fixar la seva posició, prendre una decisió. Si hi ha unitat -tant de bo sigui així- millor. Si no és possible, el que no pot ser és que la unitat sigui una finalitat en si mateixa. Tampoc té sentit. Per tant, hi ha dues alternatives, no hi ha escala de grisos, posicions intermèdies: o acceptar l'Estatut doblement ribotat o articular-nos, preparar-nos per saltar la paret. Endegar, elaborar -i posteriorment portar-lo a la pràctica- un projecte, un programa, un full de ruta amb les accions, les mesures i els passos a seguir per sortir de la gàbia que representa el marc constitucional espanyol i establir la nova legalitat catalana. s obvi que no serà fàcil, és tot un repte, però els partits polítics catalans han de decidir. El poble ja ho ha fet.