Catalunya és, segons dades del 2002 amb 88 telèfons mòbils per cada 100 habitants, un país capdavanter en l’ús d’aquest tipus de telefonia, al nivell dels països amb un més alt consum per habitant com són Itàlia, Finlàndia, Gran Bretanya o Estats Units, i evidentment molt per sobre de la mitjana europea. Tanmateix ni Nokia, ni Motorola, ni Ericsson han introduït la nostra llengua com a opció idiomàtica en el menú i el llibret d’instruccions. Per exemple, en un model Ericsson T28s, un ciutadà pot disposar en l’àmbit dels Països Catalans, de tots els serveis en lituà, eslovè, bielorús o hebreu, però res en català. Les deficiències envers el servei al client, car l’opció idiomàtica és bàsica per tal de garantir les mínimes condicions de qualitat d’atenció al client, tan sols es donen en els models de Siemens i Alcatel. Pel que fa a les tres operadores de telefonia mòbil (Movistar, Amena i Vodafone), i tal i com es demostra en l’estudi elaborat per la Plataforma per la Llengua sobre les dificultats dels usuaris a l’hora de rebre els serveis en català, les mancances envers el consumidor també són greus. El 87% dels usuaris afirmen mai haver rebut cap missatge promocional de la companyia en català; el 84% afirma no poder disposar del contracte en català, i un 62% de la factura, i un 63% afirmen mai haver pogut ésser atesos en català en el servei telefònic d’atenció al client. Els que han estat atesos per aquest servei en català expressen problemes greus d’atenció: llargs períodes d’espera, atenció restringida en certs horaris, en certes zones geogràfiques, no disposició d’informacions especialitzades, tracte despectiu per part del personal d’atenció; i en la majoria dels casos el català mai és una opció per defecte, ans una cursa d’obstacles on cal una bona dosi de tossuderia davant la inoperància del servei ofert per les operadores. Des de la societat civil estem treballant tota aquesta temàtica.
