N’estic parlant molt les darreres hores, perquè a mesura que passen els dies sento com la interpretació d’en Joel va cada cop més endins, com es va infiltrant de mica en mica en el meu cos. El vaig veure divendres passat al teatre de Viladecans i vaig comprendre que aquell atreviment anava més enllà de l’obra d’Ibsen reinterpretada per Calixte Bieito. En un moment en el que Catalunya viu enmig de tanta confusió, de tanta prudència dolosa; en un moment en el que el país està tan enfarfegat i tan amoïnat per quedar bé, per no sortir desenquadrat, en Joel dóna una lliçó de modos. De fet ja fa temps que ho fa. Perquè ell és l’únic que ha tingut el que cal tenir per fer una opció total per la pàtria. I ho ha fet sense demanar permís a ningú, que és com s’ha de subvertir la realitat. Em sembla que en Joel sap perfectament què duu entre mans. No em sembla, no: ho sé. Sap que no se li perdonarà cap relliscada. Però ell tira endavant perquè coneix la mirada sorneguera dels qui, ja venuts a l’enemic, amaguen la impotència en un gest displicent. En Joel fa por. Veure’l dalt de l’escenari fent el que millor fa, la seva feina d’actor, i veure’l actuar tan lliurement, ens anima a seguir treballant pels objectius més alts. L’art té aquestes coses: és capaç d’elevar-nos l’esperit fins a cotes que ens ajuden a seguir el combat per allò que creiem que és just. En Joel Joan és avui un dels nostres alliberadors de l’esperit, un veritable despert entre adormits. Algú que ens empeny a saltar al camp de batalla amb la força que només els guanyadors porten als ulls. Nosaltres també haurem d’aprendre a fer por.
