Barcelona · Diuen els bromistes que Aznar ens farà independents. El retorn a l'escena política del que s'autoanomenava "falangista independiente" durant la seva joventut ha esdevingut una mena de bomba de dispersió que esquitxa d'arengues fora de to una situació que ja comporta de per si molta tensió: sentències judicials, reconversió del sistema de caixes, dèficit públic, discursos erràtics sobre les autonomies i la recentralització...

Aznar, doncs, s'aprofita del context propici per utilitzar Catalunya com a recurs per fer sentir el seu discurs patriòtic, ple de nostàlgia pel temps en què hom parlava de reconquesta d'Espanya. Però, és clar, que com més influència tinguin aquesta mena de discursos sobre la política espanyola, més ens acostem a un escenari en què l'entesa es farà impossible fins i tot per als romàntics del federalisme.

La reacció de l'expresident Pujol a aquesta tendència de la política espanyola és tot un indicador de com en un futur immediat es pot arribar a tensar la corda. Curiosament, Catalunya ha respost fins ara només amb un discurs més "contundent", amb una expressió més clara de les aspiracions, però sense haver aconseguit cap èxit pràctic realment digne de ser esmentat. Els èxits del catalanisme d'aquests darrers anys s'han assolit perquè no depenien de Madrid (punt.cat, Frankfurt, Spanair, internacionalització econòmica...). A la pràctica, doncs, tant les  institucions com els partits polítics de Catalunya es pot dir que han anat continuat acumulant renúncies i fracassos en la seva relació amb Madrid. s la política espanyola qui, amb la seva aposta per la involució autonòmica, està conduint Catalunya cap a un escenari independentista més realista.