Un dels temes clàssics que s'ensenya a les facultats de ciència política és que a Catalunya hi ha dos eixos de posicionament polític: dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme. Però si bé el primer sembla cada vegada més difícil de situar objectivament (almenys pel que fa als partits parlamentaris), el segon va prenent força com a espai de combat polític.
En aquest eix d'identitat nacional, doncs, tots els partits polítics miren de situar-se en l'escenari que els és més còmode tenint en compte la composició dels seus votants potencials. De manera que, mentre que hi ha uns partits polítics que no defugen explicitar el seu posicionament en aquest eix (els sobiranistes, per dir-ho d'alguna manera), n'hi ha que fan veure que no va amb ells (com els catalanistes moderats del PSC i d'ICV) per no perdre unes bosses de votants més heterogènies des del punt de vista de la identitat nacional. I així, mentre a les eleccions autonòmiques fan un discurs d'esquerres, a les eleccions generals recorren als caps de llista espanyols per aglutinar alhora un vot d'esquerres (cada vegada més centrat en la creació d'un front anti-PP) i un vot que recull el sentiment d'identitat espanyol. Malgrat que això no es diu mai en l'anàlisi política que circula pels mitjans de comunicació, aquest sentiment d'identitat no és indestriable de l'adhesió que han tingut els votants del cinturó metropolità de Barcelona a certes opcions de vot.
Ja hi ha qui apunta que el cinturó vermell es podria tornar blau
I és aquí on el PP, que recull l'estratègia que ha avançat durant aquests anys un partit com C's, pretén anar guanyant terreny en aquest cinturó metropolità, amb la defensa d'una identitat espanyola que no només combat contra el catalanisme, sinó contra una immigració estrangera que esdevé una nova frontissa per a la construcció d'identitats en els espais de xoc social dels barris perifèrics de les ciutats catalanes. Així, el PP ha passat de voler formar part del catalanisme polític (amb Josep Piqué al capdavant) a erigir-se en bandera de l'espanyolisme més obertament etnicista.
La defensa aferrissada dels toros, en contra de la prohibició que la iniciativa legislativa popular ha aconseguit fer aprovar al Parlament de Catalunya, és una avinentesa molt propícia per a hissar aquesta bandera de la identitat espanyola, convenientment camuflada amb arguments deslegitimadors cap al Parlament de Catalunya, a qui titllen de prendre decisions basades precisament en fonaments d'identitat (és un manera de dir que els catalans són una reserva ètnica, no pas els espanyols, que són universals). I el PP ho aprofita àmpliament, sabent que el seu discurs tindrà un ressò enorme a Espanya (on fins i tot Zapatero riu les gràcies d'un Pedro J. Ramírez), que caurà com gota malaia a les llars que miren cada dia el món des de T5 o A3. Ja hi ha qui apunta que el cinturó vermell es podria tornar blau.
