Almenys aquesta és la imatge que ens arriba des de molts mitjans de comunicació i la que ens traslladen alguns columnistes i tertulians que també se situen en aquest sector. El got és mig buit o mig ple? És l'única manera de mirar-ho?

Mentre tot això s'ha anat covant, la societat catalana ha anat teixint un ric entramat d'entitats, associacions i organitzacions cíviques que, poc a poc, amb bona lletra i a vegades també amb divisions i enfrontaments, ha anat fent una feina sorda i poc visible que ha permès apropar a molts ciutadans a l'espai polític independentista o sobiranista. Però, curiosament, el 28-N molts d'aquests ciutadans no varen votar a cap d'aquests partits o no varen ni votar. A hores d'ara ningú sembla dubtar que la força que va rebre més vots d'aquest sector fou CiU. Els números canten i representen una denúncia clara no només de la divisió sinó de la confusió regnant en aquest espai polític. I, sobretot, són una constatació del grau de maduresa de l'independentisme cívic enfront del polític. Per l'independentisme, és necessariament dolenta aquesta lectura? No és, també, la constatació d'una pluralitat ideològica i d'un vigor que, avui, no es dóna en cap altre sector?
Hem de dotar-nos d'una organització que actuï en un terreny polític clarament diferenciat de l'institucional
On som ara? Tot i que representi una certa simplificació i ganes de veure el got mig ple, deixeu-me dir que estem millor que mai. La possibilitat de tenir un Estat propi és reclamada, de forma més o menys visible, des de la major part de forces polítiques amb representació parlamentària (CiU, SI, ERC i IC) i, de forma cada cop més emergent, des de sectors del PSC. Els darrers anys, l'independentisme cívic ha promogut i protagonitzat la majoria de les grans manifestacions viscudes des del 2003. Podríem estar millor? Sí, segur, sempre es pot estar millor, però hem de partir d'on som ara i no dubteu que tenim tots els ingredients per avançar molt i a bon ritme. I, ara més que mai, depèn quasi exclusivament de nosaltres.

Una primera evidència: no estem en un país del nord d'Àfrica ni la major part dels nostres ciutadans volen passar per processos revolucionaris per arribar a tenir un Estat propi. En el context europeu només podem assolir el nostre objectiu a partir d'un procés netament democràtic. I en aquest context això vol dir a partir d'un referèndum o d'una declaració d'independència del nostre Parlament, seguida o no d'un plebiscit que ho confirmi. Si més no, això seria el camí més desitjable, tot i que no l'únic.

És possible, però, aconseguir la plena efectivitat d'una declaració unilateral d'independència sense tenir una majoria social àmplia que la recolzi? O sense els suports internacionals necessaris? Podem aconseguir aquesta majoria social, o el suport internacional, sense tenir molt clar quin tipus d'Estat volem, com seran la nostra economia, les infraestructures, la nostra administració, el funcionament de la justícia, l'ensenyament, la sanitat, el sistema de pensions i tantes altres coses?

Ara, al davant hi tenim un projecte de país, un projecte d'Estat propi. Portem molts anys en els que la política s'ha basat en la confrontació electoral i, en el millor dels casos, en la contraposició de propostes i programes. Ens cal trobar un espai polític de diàleg i col·laboració permanents. D'alguna manera, hem de recuperar aquell esperit de la primera etapa de la transició, quan des de Catalunya proposàvem la ruptura amb el franquisme i ens varem saber dotar d'organismes unitaris que, a partir de punts bàsics d'entesa, ens permeteren avançar sòlidament.... fins que haguérem d'acceptar la reforma del franquisme, amb totes les limitacions democràtiques que avui constatem, potser més que mai.

Ens cal teixir una nova unitat d'acció per aconseguir objectius comuns. I, alhora, cal mantenir i millorar el funcionament de les nostres institucions d'autogovern. Per això, hem de dotar-nos d'una organització que actuï en un terreny polític clarament diferenciat de l'institucional, que reuneixi totes les sensibilitats polítiques democràtiques que persegueixin l'objectiu d'un Estat propi i que aplegui tots els ciutadans que vulguin treballar per aquest objectiu.

Aquesta unitat d'acció per assolir un objectiu principal, la constitució d'un Estat propi, ha de prendre forma entorn de trens grans línies de treball: l'obtenció d'una majoria social favorable, el recolzament internacional i la definició de les estructures bàsiques del nou Estat. Són tres eixos que es complementen i retroalimenten. Alhora, esdevenen el millor argument per a justificar la necessitat i conveniència d'aquest nou Estat, com a garantia de benestar per a tots els ciutadans de Catalunya i per participar, com a país, en la construcció d'un món més just i solidari.