El Fòrum Social Mundial 2007 va finalitzar la setmana passada a la capital de Kènia, Nairobi. Tot i que per parlar del Fòrum Social s'han fet servir fins a l'extenuació paraules com heterogeni, divers, polièdric, multicultural o plurilingüístic, el cert és que la realitat acaba superant el propi afany periodístic de definir aquesta trobada internacional: són tantes i tant diferents les persones i organitzacions presents a la trobada que és completament impossible fer un esbós, per general que sigui, que pugui ser fidedigne a un suposat perfil general dels participants.
No existeix. No existeix i, precisament per això, qualsevol valoració és sempre subjectiva i és en el terreny de la consideració personal que s'ha de quedar.
Dit això, sí que podem aventurar un cert cansament, una certa repetició en la forma i el fons dels debats i de les discussions. Cansament i repetició perquè malgrat la diversitat a què fèiem referència, hi ha un acord majoritari a l'hora d'interpretar que el desequilibri polític, social, cultural i comercial en les relacions Nord-Sud ens situa en un atzucac del qual no en surten ben parats, és evident, els països del Sud, però del que tampoc se n'escapen els països del Nord. El nostre sistema de vida quotidiana té uns requeriments pel que fa a fonts energètiques, aigua, evolució demogràfica i creixement econòmic que no es corresponen amb els que podem obtenir de forma autosuficient. I aquests models de quotidianitat són, al mateix temps, els que ens situen com a destí desitjat per bona part de les persones del Sud que somnien, o efectivament realitzen, un procés migratori. Diríem, amb la boca petita, que hi ha un acord general al Fòrum Social a l'hora d'analitzar aquesta qüestió global que ens planteja el segle XXI. Però el cansament ve quan aquesta anàlisi ja ha estat subjecte a totes les elucubracions possibles i quan tots els torns d'intervenció han repetit una idea similar amb paraules i en llengües diferents.
Hi ha qui véu molt clar que el futur passa per un Fòrum propositiu que marqui unes línies clares d'actuació concreta entre Fòrums. És la tesi que, de forma més o menys encoberta o més o menys explícita, defensen les estrelles sàvies i mediàtiques del Fòrum: Susan George, Serge Halimi, Ignacio Ramonet o Bernard Cassen. Molts veiem en aquesta proposta la voluntat d'obrir la porta a la constitució d'una nova Internacional Socialista en un moment que la Internacional Socialista ha abandonat definitivament els postulats originals del socialisme i es dedica, sense angúnia, a adoptar amb poc maquillatge les polítiques liberals que es defineixen en organismes internacionals com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l'Organització Mundial del Comerç. Aquesta nova Internacional Socialista, tampoc no cal enganyar-se gaire, compta amb el suport entusiasta del líder veneçolà Hugo Chavez que hi véu la manera de globalitzar l'anomenada Revolució Bolivariana. Aquesta és una proposta prou clara per qui la vulgui veure i té el perill i el risc evidents de desfer el Fòrum Social tal com l'hem entès fins ara tot prescindint del seu fonament social i convertint-lo, en el sentit més orgànic del terme, en una opció política concreta de voluntat -i abast- internacional. Sembla clar, doncs, que bona part dels que hi som no hi participaríem en aquestes noves condicions.
A l'altra banda trobem el 'clan dels brasilers', amb Francisco 'Chico' Whitaker al capdavant. Aquests, fidels a l'heterodòxia pròpia d'un esdeveniment que van imaginar, crear i han fet créixer fins a la dimensió actual, volen preservar el caràcter dialogant i estrictament reflexiu del Fòrum Social i apel·len a l'actuació individual i col·lectiva de les persones i organitzacions participants a partir de les xarxes regionals, nacionals i internacionals que aquestes trobades van fent possibles. En aquest plantejament hi ha, en major o menor dosi, la voluntat de control i preservació d'un model i d'un esdeveniment que, en certa manera, volen patrimonialitzar en virtut d'haver-ne concebut la pròpia existència. Per entendre'ns: ara que la criatura s'ha fet gran preservem-la d'aventures perilloses.
Tot i que no té una consistència pròpia de grup, diríem que hi ha una Tercera Via al si del Consell Internacional -el màxim òrgan de representació i debat del Fòrum Social Mundial tot i que ningú no sap clarament perquè hi és qui hi és i quan de temps hi serà-. Una Tercera Via que, com dèiem, no té una configuració delimitada d'integrants però on podríem situar, per exemple, la Xarxa Euralat. Euralat és un observatori d'organitzacions i col·lectius europeus i americans -on, per cert, algunes persones i entitats catalanes hi tenen un pes destacat-, que ja s'ha mostrat favorable a trobar una via d'entesa entre les dues línies anteriorment definides tot defensant la continuïtat del model reflexiu a l'hora que es propugnen eixos de treball i reivindicació específics entre fòrums.
Més enllà d'anàlisis volgudament interessades sobre el Fòrum Social, la cruïlla d'opcions amb què encara el futur el Fòrum no fan més que refermar el seu èxit i al seva capacitat d'atracció d'organitzacions i moviments socials i polítics que busquen alternatives, noves o velles, al sistema de relacions internacionals adoptat -per convicció o per submissió- per la immensa majoria dels Estats del planeta i que afecten el conjunt de la població mundial.
Queden, encara i com el primer dia, els dubtes sobre l'abast real del terme social que el Fòrum incorpora al seu nom. És prou clar que les persones i organitzacions que s'han pogut permetre assistir a les trobades de Brasil, Mali, Veneçuela o Kènia -per posar els exemples més propers- no representen, per raons òbvies, la part més desnonada i afeblida de la població mundial. En aquest punt, persisteix una certa sensació de moviment il·lustrat: tot per als febles i els oprimits del món però sense poder escoltar, directament, la veu d'aquests febles i oprimits.
Val a dir que el Fòrum tampoc és la trobada que alguns volen dibuixar formada per pijos disfressats de hippies que pretenen arreglar el món des d’hotels de cinc estrelles. La immensa majoria dels participants pertanyen a organitzacions i col·lectius que treballen de forma conseqüent i constant en aspectes tant diversos com el control sobre les transaccions comercials, la cooperació internacional, els fluxes migratoris, els processos de democràcia participativa o la sobirania alimentària, per destacar-ne alguns.
Tanmateix, al Fòrum encara té pendent una discussió seriosa sobre el dret a l'autodeterminació que vagi més enllà dels col·lectius indígenes o aborígens dels països del Sud i que pugui comptar, per exemple, amb els col·lectius nacionals del Nord no reconeguts de forma oficial pels principals organismes internacionals.
Parlar d'una crisi del Fòrum Social Mundial és retòric, és fàcil i, ben probablement, és fals. El Fòrum és víctima i és ric, precisament, per tractar-se d'un model autogestionat que adopta, en cada moment, la morfologia que li és més plàcida a aquells que la integren. Sigui quin sigui el resultat final serà un èxit pel Fòrum: tant si continua assemblant-se a allò que és ara com si evoluciona cap a un model que li impedeixi continuar-se anomenant Fòrum Social Mundial. Una i altra opció significaran haver estat fidels a un model que li concedia esdevenir, només, allò que volguessin els seus integrants.
