Barcelona ·
Això afirma Toni Strubell a l'article "Frontisme" i inestabilitat', publicat a El Punt, en què analitza la formació del nou govern basc encapçalat pel PSE amb el "suport del PP i la Llei de Partits". Per Strubell, amb aquest govern, sorgit de l'aliança de dos partits rivals a la resta de l'estat, però units per desallotjar al PNB, encara "tenen la barra de parlar-nos de la nova estabilitat' que el nou govern suposaria.
Curiosa estabilitat -afegeix- la que col·loca al poder una opció clarament minoritària, secundada pels màxims obstaculitzadors actuals d'un possible procés de pau", i quan "més de cent mil votants bascos no saben ni quins drets podran tenir en el futur".
L'autor recorda els anys que des del PSE es difonia el discurs que "el període 1997-2009, presidit per governs comandats pel PNB, representaven el frontisme i la inestabilitat". En canvi, un cop "passades les eleccions, i amb la nova relació de forces (decidida no per la democràcia, sinó per la tria d'opcions partint de criteris sectaris), ara el PSE i el PP ens surten amb una fórmula de futur govern que representa exactament allò que deien combatre: el frontisme i la inestabilitat". En altres paraules, "si abans teníem un suposat front nacionalista' basc, ara en tenim un de nacionalista espanyol", tot i que el caràcter d'aquest "és força més marcat i pervers", ja que, mentre als anteriors governs hi havia una força com Ezker Batua, ara "podem dir sense por d'equivocar-nos que l'entesa PSE-PP és d'un marcat to monocolor nacionalista espanyol".
A pesar d'aquest fet, diu Strubell, "els del PSE, i també el PP, protestaran dient que ells no són nacionalistes. Qui s'ho pot creure això?", es pregunta. De proves, segons l'autor, del nacionalisme espanyol d'ambdós partits d'àmbit estatal, n'hi ha moltes: des del nul "esforç polític a favor de la recuperació de l'euskara", al residual ús d'aquesta llengua als seus mítings, passant per la pròpia naturalesa de "l'extraordinari acord amb el seu enemic més amarg a tota la resta del territori de l'Estat".
"s evident -assegura Strubell- que quan l'enemic és una sensibilitat nacional diferent, una que s'esforça per representar un país diferent amb una cultura diferent, aleshores els qui han estat durs oponents entre si es converteixen en els millors amics. Els posa d'acord la sagrada unitat de la pàtria, que ja van mamar de Franco, i la seva secular aversió per qualsevol cosa que s'aparta del model d'espanyol castellanoparlant, entre respectuós i tolerant amb l'herència franquista i partidari del bipartidisme més estricte".
Finalment, l'autor al·ludeix a les declaracions dels "partidaris d'imposar López com a lehendakari" que parlen de "la nova estabilitat' que el nou govern suposaria". Una estabilitat, segons Strubell, basada en la col·locació al poder d'una opció "clarament minoritària", recolzada pel principal obstacle a un "possible procés de pau", i amb, "tal com denuncia la campanya Galdeka Gatoz (Volem saber), més de cent mil votants bascos" que "no saben ni quins drets podran tenir en el futur, ni si podran anar a la presó simplement per impulsar una agrupació electoral, com ha passat, ja que aquest sector es troba absolutament a la mercè dels capricis de jutges tan erràtics i inestables com Garzón. Ara sí -conclou Strubell- que el País Basc es veu abocat a un règim frontista i inestable de veritat".
