Des de les eleccions del 25 de novembre passat aquesta ha estat la realitat del país, de les seves altes esferes, del Govern i el Parlament que van sortir de la nit electoral amb l'obligació democràtica de convocar un referèndum d'autodeterminació. Fins ara, gestos (a la graderia) i, malauradament, poca concreció.

Sembla que no tinguem clar que un procés de ruptura amb les institucions espanyoles hereves del franquisme no podrà esdevenir-se mai a partir de la base metafòrica del "qui dia passa, any empeny". Ni tampoc amb el suport de les oligarquies catalanes. No passa res. Ells viuen d'aquest status quo. És d'hora, doncs, de posar la directa perquè així ho va demanar el poble català el novembre passat i així encara ho reclama avui dia. És el moment de presentar un pla clar, nítid i democràtic del procés que hauria d'esdevenir abans de l'estiu de 2014. Plantejar un terreny de joc que permetés tothom i, especialment, la societat civil saber on, com i quan ha de treballar per l'objectiu de la plena independència del nostre país.
Plantegem un relat de sobirania política, econòmica i popular, que serveixi per demostrar al món que la independència no és un caprici de pocs"
Prou de diplomàcia silenciosa que crea incertesa. Ensenyem les cartes, guardant-nos l'as si fa falta, i plantegem data, pregunta i proposta de calendari. Mostrem què i com volem ser. Activem-nos des de la societat civil, del carrer, de les organitzacions i amb les persones que, més aviat que tard, haurem de passar per al Parlament i trencar les cadenes amb les quals tant bé s'hi senten alguns. Talment com si fossim a la Plaça Taksim o a Arenys de Munt aquell 13 de setembre.

Plantegem un relat de sobirania política, econòmica i popular, que serveixi per demostrar al món que la independència no és un caprici de pocs, sinó un proposta per deixar enrere anys de desigualtats i plantejar una societat justa, diversa i que trenca amb els esquemes del capitalisme i l'especulació financera.

Parlem de procés constituent, d'elaborar un full de ruta més enllà de la data del referèndum, i situem els Països Catalans al debat, de com ens els imaginem, de com anem treballant amb actors d'altres territoris de la nació. No siguem nosaltres qui ens limitem el terreny de joc. Deixem la lògica del "anar fent" i siguem sobirans perquè si Barcelona no ha acollit cap més desfilada militar, Espanya no ha posat cara de "Legión" per tornar a l'Iraq i ja no hi ha ningú que plantegi un nou Estatut és perquè tots plegats (ens) hem cregut i exercit la sobirania popular.