Tampoc del fenomen "Podemos". Ni a Twitter ni a la ràdio. Ningú. Com sempre, la llavor de la mobilització, de la gent, de l'autoorganització i les seves conseqüències és espontània i incontrolable. Parlem de 15 de maig de 2011 i de l'11 de setembre de 2012.

Constatacions (2). D'aquests 800 dies de canvi qui n'ha sortit més beneficiat són sens dubte les formacions i les propostes que se situen fora del règim de 1978 i de l'autonomisme esgotador. Ja siguin els moviments socials on avui se situa l'hegemonia discursiva o les formacions polítiques com Esquerra, la CUP, Podemos, Guanyem,... que fa temps que reneguen dels pactes i silencis que es van establir fa més de 35 anys. Que n'han viscut poc o gens d'aquell frau.
Mas va fer una proposta irrefutable però enverinada"
Per altra banda, qui més està patint són sens dubte els partits que s'aferren a aquell timó gastat i mal girbat: el Partit dels Socialistes de Catalunya, perdut, Convergència i Unió i en Duran amb la coalició a punt per desaparèixer o el Partit Popular, endut per les vísceres recuperant l'esperit del "búnker" dels anys 70. Les dades així ens ho diuen. CiU, el PSC i el PP sumaven 108 dels 135 diputats al Parlament de l'any 2010 mentre que segons l'enquesta del CEO de l'octubre els mateixos partits podrien sumar tan sols 60 diputats en unes eleccions si es fessin avui. No sumarien doncs ni tan sols la majoria absoluta. I a mig camí de tot plegat, ICV.

Constatacions (3). Tot es mou i qui es queda quiet acostuma a perdre. Li va passar a Rodriguez Zapatero i ben aviat li podria passar de nou a Mariano Rajoy. Mentrestant, Artur Mas, un pèl més hàbil, no ha deixat mai que l'onada independentista li acabés de passar per sobre. Sempre hi ha tingut un peu. Ve de tradició política. I ahir va acabar de fer el moviment.

Sense clarificar-ho del tot, va donar a entendre que ell i els seus, sense partit, i d'acord amb molta altra gent, volen conduir Catalunya cap a la independència en un any i mig. Va fer una proposta irrefutable però enverinada, no sé si influït per haver vist Mar i Cel i com en Joanot fa una jugada similar als cristians. I es va tornar a posar al centre de tota discussió. Fins a tres vegades el debat ha anat al carrer i per tres vegades en Mas ha procurat posar-s'hi al mig. Alguna amb fracàs, com les eleccions del 2012, d'altres amb més fortuna com la de fa unes setmanes amb el 9 de novembre.
No han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i amb uns mínims acords socials"
I sobre la proposta. I aquest pot ser ara mateix un dels problemes per dur a terme el seu full de ruta. Malgrat les seves paraules, com Mas i Junqueras apareixin en aquesta llista pot ser una de les claus no només per saber la solidesa de la mateixa sinó també per determinar els resultats que pot arribar a obtenir en les eleccions. Algunes enquestes apunten que una coalició d'Esquerra i CiU restaria més que sumaria, però és cert que no han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i de partits, que ocupés la centralitat política amb uns mínims acords socials més enllà de les propostes neoliberals.

Crec que amb un format així, no de coalició i negociable des d'Esquerra, tenint en compte que renuncien a guanyar unes eleccions, la llista s'acostaria molt a una majoria absoluta. Una fórmula per assolir la independència si ens creiem tot el que ha dit l'Artur Mas (veurem), que no canviaria substancialment les polítiques econòmiques que faria durant els mateixos 18 mesos un hipotètic govern d'Esquerra amb 35 diputats aproximadament i mancat de suports reals. Mal ens pugui pesar.
Convindria una llista que permetés arribar als 90 diputats amb la CUP, PC, EUiA, sindicats i polítiques de l'esquerra anticapitalista"
Però si la idea d'aquesta llista no presidencialista que aglutina societat civil i té un programa que s'allunya de les retallades té recorregut, també la té la necessitat de bastir una llista de l'independentisme que hi suma la lluita de classe, polititzat, crític i organitzat que també ha tingut un creixement espectacular en els últims temps. Ja sigui amb la proposta de la Crida Constituent o amb el que pugui aparèixer, convindria una llista que permetés amb els seus diputats i l'anteriorment descrita arribar als 90 diputats.

Aquesta segona llista podria incloure persones provinents de la CUP, Procés Constituent, EUiA, organitzacions sindicals i polítiques de l'esquerra anticapitalista i transformadora del país. Un bloc que serviria alhora per tancar el cercle en el procés cap a la independència i plantejar al mateix temps, camí de la constitució d'un Estat, una transformació d'arrel en les polítiques econòmiques, públiques, de gènere i de territori a Catalunya. Una candidatura que, a més a més, no oblidés els Països Catalans com a horitzó.