La Unió Europea fa temps que va a la deriva. Fa 6 anys de l'esclat de l'enèsima crisi cíclica del capitalisme i la seva única política ha estat treure a aquells que menys tenen per garantir la supervivència d'aquells que més posseeixen.
Al revés que els mites de Serrallonga, Hood i companyia, les altes instàncies de la Unió s'han dedicat a garantir un model de misèria i miserable. Un sistema amb el qual la gran majoria europarlamentària s'hi ha sentit còmode. De la mateixa manera que s'hi devien sentir els membres del Senat romà o les corts medievals europees. Eurodiputats que van començar el 2009, quan alguns encara deien que de crisi res i que els bancs i els agents del capitalisme voraç eren els bons de la pel·lícula.
Ara o millor dit, aquest maig, tindrem unes noves eleccions europees. Un dels pocs moments en les vides de catalans i catalanes que som capaços de debatre, amb mancances, al voltant de quin model de cooperació volem amb els pobles germans del nostre continent. La immensa majoria d'agents ja han expressat que el seu model és el mateix que portem desenes d'anys reproduint i que poca utilitat ha tingut per les majories populars del Sud d'Europa.
En un any en què el debat de la sobirania és al centre hem de saber afrontar el debat europeu amb sinceritat i valentia"
Noves lleis i noves cadenes que han allunyat la sobirania d'allà on resideix, allà on alguns creiem que és necessari que torni, al poble. Un discurs que malauradament és inexistent en la majoria de tribunes del nostre país. Avui en dia, qui és crític amb la Unió Europea pateix un buit similar a qui era crític amb la religió no fa pas tants anys.
És per això que en un any en què el debat de la sobirania i el model econòmic que volem com a catalans és al centre de les nostres vides hem de saber afrontar el debat europeu amb sinceritat i valentia. Deixant de fer el relat de la "Unió és la salvació" (sentència quasi bíblica) i plantejant també que si volem sobirania no podem estar lligats als mercats i a la burocràcia dels lobbies a Brussel·les. Com a mínim que el debat hi sigui en un marc d'igualtat i de construcció de totes les opcions.
Plantegem-lo, de la forma que sigui més oportuna, però fem que hi sigui. Portem-lo a l'arena pública. Seria una llàstima que aquest maig aquells que promouen el dret a l'autodeterminació català, la sobirania popular del seu poble i una economia basada en la justícia, que són molts, no tinguin una veu per aixecar la sandàlia, la pancarta i promoure allò que passa dia a dia en els barris i pobles del país. Allà on es fa la política cada dia. Allà on volem que es faci de veritat.
