Barcelona · Hi ha coses sobre les quals no es pot fer broma ni ser contemporitzador. Crec que la setmana passada ho vaig intentar deixar ben clar en una intervenció al Congrés dels Diputats que ha estat reiteradament emesa en els espais informatius. L'objecte de debat era ni més ni menys que la supeditació del sistema de finançament català

(que se'ns va voler vendre aquest estiu com la vuitena de les meravelles del món mundial) a la LOFCA i al mateix sistema que qualsevol altra autonomia de règim comú.

Vaig dir, i ho reitero, que suposava la fi de la bilateralitat prevista a l'Estatut i, en conseqüència, el seu assassinat a traïdoria, cosa que s'ha fet comptant amb els vots submisos de representants escollits a Catalunya. Com deia també en aquestes pàgines dies enrere, això ha estat un cop baix per a l'Estatut, anorreant el Congrés i sense ni tan sols la possibilitat teòrica d'intentar defensar-se al Constitucional. El temps demostrarà fins a quin punt han cedit els diputats catalans que hi van votar a favor, i també la realitat de les xifres evidenciarà ben aviat l'enganyifa del nou finançament. Només és una qüestió de temps. Però això no ens ha de desanimar.

Cal seguir lluitant dia a dia per l'interès general i en especial per tot allò que pot acabar servint a Catalunya. I ara mateix, agradi o no, la defensa de l'economia productiva és la millor manera de lluitar per una Catalunya forta i generadora de benestar per als seus ciutadans. La crisi actual es deixa sentir amb tota contundència sobre les petites i mitjanes empreses, que són les que vertebren el cos econòmic català, i el govern de l'Estat està decidit a impulsar una política fiscal nefasta que les acabarà d'ensorrar. No d'altra manera es pot qualificar l'augment d'impostos anunciat per al segon semestre de l'any vinent. En una situació econòmica estancada i en recessió, més impostos signifiquen menys renda disponible i menys consum, és a dir, menor facturació de les empreses, més atur i més crisi.

Una de les mesures que anuncia el govern és la puja de l'IVA del 16 al 18%. Això no pot ser. Aquests dies que haurem de tornar-ne a parlar per la tramitació de la transposició de la directiva europea que ho regula, des de CiU lluitarem no només per mantenir els tipus al 16%, sinó per reduir del 16 al 7% per a tots els supòsits de rehabilitació d'habitatges, i també per a les factures de serveis i subministraments, com l'aigua, el gas o l'electricitat, tant per a famílies com per a empreses. I lluitarem perquè les activitats relacionades amb l'atenció a les situacions de dependència tributin al tipus superreduït del 4%, com una via per estimular i fer més accessibles aquests serveis.

Pot semblar prosaic o no gaire elevat. Tal vegada no sigui tan elevat com els encesos discursos dels que després voten rebaixant les previsions de l'Estatut, però, de debò, és la manera més efectiva perquè avanci l'economia de Catalunya i perquè les persones que hi viuen continuïn tenint feina. Això és fer país.