Barcelona ·
Quan escric aquestes ratlles encara no s'ha produït la manifestació que, de ben segur, haurà comptat amb un èxit notable de participació. Un èxit que, espero, esborrarà una mica les febleses demostrades durant la setmana anterior. Em sembla, però, que aquest moment és oportú per plantejar estratègies i actuacions conjuntes que mantinguin el doll d'energia, d'unitat i de tremp nacional que ens ha aportat aquest nou esforç de la societat catalana.
Altrament, el que ha estat una manifestació conjunta de dignitat nacional es podria convertir en anècdota si reprenem, el dia després, les mateixes formes i les mateixes divisions que ens afebleixen davant d'una Espanya que, quan cal, mostra una unitat fèrria entre els seus dos principals partits: socialistes i populars. Fet que ha quedat perfectament il·lustrat per com tots dos s'han felicitat per la sentència del TC espanyol. Pel Partit Popular ha estat una victòria, així ho ha expressat la seva plana major, i el PSOE no ha parat de felicitar-se per la sentència tal i com ha expressat el mateix president Zapatero, la vicepresidenta De la Vega i tots els seus ministres, amb Carme Chacón al capdavant (sí, la cap de l'exèrcit espanyol i número 1 a les llistes del PSC al congrés de diputats espanyol, i que el 10J té el comprimís d'unes noces a Salamanca-).
I és, precisament, per evitar que tot allò de positiu que ens aporta el 10J quedi en no res que voldria fer una aportació en concret i en positiu per tal que els notres representats polítics nacionals traslladin a la seva actuació quotidiana i inmediata una part d'aquesta unitat. Efectivament, Convergència i Esquerra hauran visibilitzat, altra vegada, els respectius posicionaments respecte a la situació de Catalunya en el marc de la greu deriva política i econòmica de l'estat espanyol i, a l'hora, sobre les hipòtesis de futur polític amb les que ha de treballar la nació catalana. Ambdós entenen i defensen que l'únic subjecte a l'hora de decidir el futur de Catalunya és la societat catalana i és en aquest sentit que expressen un respecte clar i democràtic pel dret a decidir.
No és una qüestió gens menor. Quan parlem d'autodeterminació, en abstracte, també ens referim, en concret a la identificació dels subjectes que l'han d'exercir. En aquest cas, ambdós entenen que aquest subjecte és la nació catalana i que la seva sobirania està representada en el Parlament de Catalunya. s una evidència i és, potser, només un punt de partença, però podria ser també un breu però significatiu programa comú que podrien subscriure ambdues formacions polítiques i convidar les altres a afegir-s'hi. Catalunya necessita polítics valents i desperts que liderin el procés d'alliberament nacional que ha d'encarar la nació catalana.
Entenc que aquest lideratge pertoca a Artur Mas i estic convençut que així quedarà reflectit en la nova composició del Parlament de Catalunya, però també entenc que el nostre objectiu superior no és aconseguir la presidència de la Generalitat, sinó una nació lliure i sobirana. Sí, la independència de Catalunya en la propera dècada. I per això ens cal, és clar, la valentia, gosadia i intel·ligència dels nosters líders polítics que amb un acord polític el més ampli possible, des del Parlament català, fer una declaració unilateral d'independència, refrendada mitjançant referèndum. Una proposta -segur que en calen d'altres- per començar a treballar amb perspectiva nacional després del 10J.
