Barcelona · Quan des de Convergència i Unió definíem el nostre projecte polític dins d'un catalanisme personalista, algú considerava que ho fèiem per no definir-nos en l'eix tradicional de la dreta i l'esquerra. Probablement tenien raó, ja que existia una clara voluntat de fugir del pensament polític del moment. Però no ho fèiem amb voluntat de defugir el debat, sinó amb el ple convenciment que aquesta definició s'arrelava amb els afanys més antics i profunds de la tradició catalanista. La recerca d'una política nacional que prengui cos des de la defensa de la gent.

Aquest vell axioma torna a prendre força en un moment com l'actual just quan fa tres anys que el Congrés de Diputats va aprovar la Llei de Dependència. Com saben CiU, en contra de les tesis dominants, es va oposar frontalment a aquesta llei promulgada pel govern Zapatero i recolzada pel tripartit (PSC, ERC i ICV). Ho vàrem fer per dues qüestions ben determinades: perquè envaïa clarament les competències del govern de la Generalitat i, perquè no garantia les ajudes a les persones en situació de dependència. Moltes veus ens van titllar de fer una oposició radical. De posar els interessos de partit per davant dels interessos de les persones.

Sota l'argument de la defensa d'un interès "més important", es van laminar les nostres competències, sense assegurar que aquest suposat interès superior quedes garantit.

De fet, la realitat ens ha donat la raó. A dia d'avui cal recordar que 170.000 catalans i catalanes van demanar el reconeixement del seu grau de dependència. D'aquests, només 137.000 han rebut el reconeixement i 94.000 han cobrat. Per tant, encara hi ha 43.000 catalans amb dret a la prestació que no han rebut res de res. D'altra banda, només el 50% de les persones amb dret a prestació tenen ja definit el seu programa individual d'atenció, és a dir, la definició de serveis que han de rebre. A tot això, cal sumar-hi que només s'ha començat a reconèixer drets a aquelles persones en la situació més greu de dependència. Per tant, d'una gran expectativa que es va generar durant l'aprovació de la Llei, hem passat a una decepció col·lectiva. I dic col·lectiva, ja que mai com en aquesta norma ens hagués agradat equivocar-nos però, sincerament, no ha estat així.

s des de la defensa de l'interès dels ciutadans de Catalunya que ens vàrem oposar a aquesta Llei. Des del coneixement que només des d'una norma dissenyada des de la proximitat es poden afrontar realment les polítiques socials. En aquest tercer mal aniversari de la Llei de Dependència, sapigueu que el catalanisme personalista continua articulant la millor proposta social per al nostre país.