Barcelona ·
Aquest dissabte la PDD celebra la seva tercera gran manifestació. Però no s'avançarà cap l'autodeterminació fins que no sumem representants electes a les mobilitzacions. El desembre de 2007 centenars de milers de persones van desfilar pels carrers de Barcelona contra el col·lapse de les infraestructures. Tres mesos després, els partits d'obediència espanyola obtenien 32 diputats i 14 els partits catalans, la representació més feble des de 1982.
A les properes eleccions catalanes es pot repetir la mateixa decepció després del gran moviment de les Consultes Populars. Per evitar-la, el moviment sobiranista ha de presentar "una candidatura transversal, equilibrada i unitària .... per a prioritzar en tot moment l'objectiu de la independència". Aquesta és la demanda del Manifest per una Conferència Nacional del Sobiranisme que han signat una impressionant llista de més de vuitanta destacades personalitats encapçalades pel Doctor Moisès Broggi.
De cara a la creació de la nova Candidatura comptem, per un costat, amb el suport de les persones més rellevants de la societat catalana. Per l'altra, tenim els centenars de Comissions locals per les Consultes Populars, les desenes de milers de voluntaris i el més de mig milió de vots. Les Consultes han estat capaces de fer una extraordinària campanya electoral sense mitjans econòmics, sense subvencions ni crèdits bancaris. També han sabut trencar el setge dels grans mitjans de comunicació.
Enmig d'aquests dos costats es troben les entitats cíviques i les organitzacions polítiques no-parlamentaries. Tenen la gran responsabilitat de crear el pont entre les personalitats del Manifest i la majoria del moviment de les Consultes.
Tenim al davant una gran oportunitat. Es pot organitzar una Conferència Nacional per la Sobirania que necessiti un Palau d'Esports com el Sant Jordi per encabir a desenes de milers de catalans. Tenim el temps i els procediments per redactar el programa, fer les llistes i celebrar aquesta Conferència. La Candidatura Transversal es pot convertir en la tercera força del Parlament. Aquesta responsabilitat històrica ha de prevaldre sobre qualsevol altra consideració.
