Ja sabeu que en aquest país tots juguem a ser sociolingüistes. Per exemple és habitual sentir allò de “només cal parar l’orella per veure que cada vegada es parla menys castellà”. A mi, personalment, mai he subscrit aquesta percepció perquè de jove tenia la sensació que al carrer ja es parlava molt en castellà i per tant el “cada vegada més” quedava com a mínim en dubte. En canvi alguns tenim des Ja sabeu que en aquest país tots juguem a ser sociolingüistes. Per exemple és habitual sentir allò de “només cal parar l’orella per veure que cada vegada es parla menys castellà”. A mi, personalment, mai he subscrit aquesta percepció perquè de jove tenia la sensació que al carrer ja es parlava molt en castellà i per tant el “cada vegada més” quedava com a mínim en dubte. En canvi alguns tenim des de fa alguns anys la percepció que alguns pares i mares que tenen el castellà com a primera llengua, s’adreçaven directament en català als seus fills. Ho hem vist jugant als parcs o anant a buscar els nostres fills a l’escola. Just ara han sortit unes dades del Grup Català de Sociolingüística sobre ús de la llengua, que a banda de constatar la dificultat de l’ús ens deien també que mentre només un 43% de la població parla habitualment en català als seus pares fins a un 51% parla habitualment en català als seus fills! Aquesta diferència confirma que no només hi ha una fidelització en la transmissió de pares a fills sinó que el català guanya nous parlants per aquesta via. De fet, això és una victòria aconseguida entre tots, hem aconseguit que el català sigui la principal llengua de referència en el món infantil a Catalunya (llibres, escola, referents televisius, animació infantil...) i li hem sabut donar el prestigi perquè creixi la sensació que el català és útil; Ara ens toca la tasca més complicada, que també ho sigui en el món dels adolescents i dels joves.
