Barcelona · En pocs dies hem palesat com la realitat escapa a les concepcions jurídiques tradicionals i, sobretot, la ja consumada crisi del constitucionalisme continental de caire decimonònic, com representa el cas espanyol. Que en qüestió de setmanes haguem vist al president espanyol postrat i humiliat davant de la Unió Europea i la comunitat internacional seguint al peu de la lletra el dictat de mesures que s'havien de prendre per l'executiu espanyol; i per l'altre costat, s'hagi fet pública la decisió judicial del Tribunal Constitucional reafirmant-se en què la sobirania espanyola rau en el poble espanyol i en la indissolubilitat de la unitat nació espanyola provoca, si més no, perplexitat.

La sobirania es relativitza construint-se en les darreres dècades des de la interdependència en el marc d'organitzacions multinivell en què els Estats són els principals damnificats. D'aquí, que la globalització i la cessió de poder dels estats a entitats supraestatals comporti problemes de cohesió i de definició de la identitat nacional a totes aquelles nacions que s'han construït des de l'acció homogeneïtzadora de l'estat -imposant una llengua, un dret i una identitat artificial a tot el territori. s en aquest context que Espanya s'ha vist obligada a treure de l'armari el nacionalisme espanyol -ho hem comprovat amb les seleccions esportives. Espanya ha substituït un nacionalisme implícit i banal - com teoritzava Billig- per un nacionalisme descarat, nostàlgic i defensiu. Perquè més que afirmar la indissolubilitat de la unitat de la nació espanyola, com sentència el TC i prescriu la CE, hauríem de parlar d'una realitat "nacional" soluble, com qualsevol altra que hagi estat construïda des de l'Estat.
Espanya ha substituït un nacionalisme implícit i banal per un nacionalisme descarat, nostàlgic i defensiu
De forma concomitant, altres fenòmens estant evidenciant la caducitat del constitucionalisme rígid que representa Espanya. L'emergència de noves realitats  forjades al voltant d'identitats nacionals històriques, com el cas d'Escòcia, el Quebec o Catalunya, i que confegeixen noves formes polítiques plurals i inclusives,  que des del respecte escrupolós als principis democràtics han intentat acomodar-se en una estructura estatal plurinacional. Tot plegat ens fa prendre consciència que els models de convivència política necessiten una revisió profunda; i en el nostre cas, que vagi des de l'aprofundiment en la democratització de la UE i la construcció de la ciutadania europea fins al reconeixement de la capacitat de decidir dels nous actors polítics emergents.

Pel que fa Quebec, malgrat les diferències paleses de model constitucional, la impossibilitat de reformar el Canadà en clau plurinacional -atès que en aquest cas, com en el nostre, parlem d'un conjunt de la ciutadania que sempre és minoritària en el procés democràtic del conjunt de l'estat- va precedir la convocatòria del referèndum sobiranista -homologat pel Tribunal Suprem del Canadà en la reference secession; a Escòcia, després de més de deu anys de devolution,  que ha demostrat ser irrisòria, els escocesos ja albiren el referèndum per la independència en els propers anys. En nostre cas, la proposta d'encaix de la nostra realitat nacional ha estat canalitzada a través de l'Estatut d'Autonomia, el resultat sinistre del qual ens obra a un escenari nou i desconegut, qui sap si cap a la secessió. La resposta d'Espanya ha estat  tancar-se en banda, amagant-se sota una arquitectura jurídicoformal impermeable a la realitat política subjacent, i no l'esperada -almenys des d'un punt de vista democràtic- que era la integració político-institucional d'una nació que s'ha afirmat i legitimat democràticament.
La gran conclusió extreta de la Sentència del TC és [...] l'exclusió de la societat política catalana del marc constitucional
Es va considerar en el seu moment que si el que realment es pretenia era una modificació d'un calat tan profund la via estatutària no era la correcta, però dos motius principals l'aconsellaven: la continuïtat legal i, per tant, l'estabilitat política durant el procés; i d'altra banda, l'ambigüitat del text constitucional i l'esperit del pacte fundacional, atès que tal com afirmava recentment el professor Ferran Requejo, els consens constitucionals precisament es va aconseguir des de l'ambigüitat; suficient, podríem dir, per albergar concepcions distintes de l'estat deixant que el mapa institucional es dibuixés a través del procés democràtic. Per tant, la gran conclusió extreta de la Sentència del Tribunal Constitucional és la fi d'aquest consens de mínims i l'exclusió de la societat política catalana del marc constitucional. A més a més, hem pres consciència que no existeix un mínim denominador comú espanyol i que el marc constitucional definit pel TC deriva cap a una carcassa formal que tan sols es podrà aplicar per la via de la imposició, al marge de la voluntat política majoritària catalana. En definitiva, políticament parlant, que no hi ha constitució compartida i que la convivència a partir d'ara s'haurà de regir per altres vies.

Aquest nou escenari ens planteja grans interrogants que s'aniran resolent en els propers anys, com per exemple, si l'Espanya intervinguda i decadent podrà imposar el marc constitucional que se'n deriva de la Sentència enfront -ja no d'una autonomia díscola- sinó d'una comunitat nacional articulada democràticament; o si la societat catalana serà capaç d'assumir el repte que se li planteja  i podrà crear el consens necessari per avançar cap a la sobirania que li cal - per garantir el benestar dels seus ciutadans, per desenvolupar un projecte de futur o per mantenir i projectar internacionalment la seva identitat. S'entreveuen uns anys de forta tensió i conflicte entre Espanya i Catalunya, entre constitució formal i material, entre legalitat i democràcia. Caldrà fermesa i un projecte clar per materialitzar allò que ha expressat majoritàriament la societat catalana: que el poble català -com deia Rubert de Ventós- és la pedra angular de la sobirania en la construcció d'un món interpendent, o en altres paraules, que som una nació i que hem de decidir el paper que volem jugar a Europa i al món. Aquest és el terreny de joc que se'ns presenta per als propers anys, i les seves regles de joc; o llur inexistència.