Barcelona ·
Hem començat un any carregat d'incerteses i preocupacions. Tal i com estan les coses es fa difícil, molt difícil, construir un discurs esperançador per al futur més immediat. La crisi econòmica ha arribat, amb una enorme intensitat. Han coincidit la crisi financera global i l'esgotament del model de creixement econòmic dels darrers 15 anys.
Una crisi econòmica que està arrossegant milers de llocs de treball cap el forat de l'atur, que està portant a centenars d'empreses a desaparèixer o que les està situant en risc real de fer-ho en els propers temps. La perspectiva es complica quan pensem en la situació de tots aquells que ja han esgotat la seva prestació de l'atur, o l'esgotaran durant els propers mesos. Molts d'aquests no podran fer front al pagament de les seves hipoteques. Si a més, hi afegim la nova realitat social i demogràfica que es deriva de l'onada migratòria d'aquests darrers anys, el panorama és efectivament preocupant. Els més optimistes, apunten la sortida del túnel a finals d'any, o a principis del 2010, però ningú creu que tornarem als ritmes de creixement dels darrers temps.
La sortida de la crisi, però, no es produirà sola. Dependrà de decisions polítiques que estan en mans del Banc Central Europeu i dels governs català i espanyol. I és clar, del clima de confiança que entre tots puguem crear. Les crisis tenen molt a veure amb les expectatives, en la mesura que són les empreses i els consumidors els que permeten, amb les seves decisions, que la roda giri. En funció de la confiança que uns i altres tinguin en la recuperació, aquesta es produirà. Hi ha, per tant, una enorme responsabilitat de la política per trobar sortides a la situació: en matèria de crèdit per a empreses, autònoms i particulars, que avui impedeix el manteniment de negocis viables o la posada en marxa d'operacions possibles; en la reducció de la pressió fiscal a l'activitat econòmica; en el suport al manteniment dels llocs de treball; en la millora de la protecció social, dels aturats i en la seva formació, reciclatge i recol·locació; en el suport a les activitats productives que genera la nova ocupació; en la introducció de més flexibilitat per a empreses i treballadors en el mercat de treball; en la convicció que necessitem més empreses orientades als mercats globals, que estiguin disposades a vendre productes i serveis amb valor afegit.
No comparteixo l'anàlisi d'aquells que diuen que l'autogovern actual no ens dona les eines per fer front a la dura situació que estem vivint i que aquest fet ens condemna a la decadència econòmica. I encara crec menys, en aquells que veuen arreu conspiracions per enfonsar-nos. Entre d'altres raons, perquè un cop hem constatat la mancança o la conspiració, la frustració acaba sent la única sortida que ens ofereixen. Tenim eines per a respondre a la crisi. Algunes depenen de les institucions catalanes i del conjunt dels actors econòmics i socials del país. I altres, de les aliances, iniciatives i moviments que fem a nivell de l'Estat i de la UE. No estem en temps del "nosaltres sols". Hem de saber construir noves aliances, amb governs i amb iniciatives privades.
En la lluita contra la crisi, ara com ara, tinc més motius per a l'esperança en moltes iniciatives econòmiques privades en marxa, en el camp de les energies, de l'aprofitament de les TIC, en el sector agroalimentari, de la salut, o del coneixement i la innovació, que no pas en les iniciatives dels governs. A Barcelona i a Madrid han tardat a reaccionar. I masses prejudicis els impedeixen posar en marxa les polítiques que ara toquen.
