Barcelona · El dèficit (o espoli) fiscal d'alguns territoris -especialment els dels Països Catalans-, i la manca d'autonomia financera de les comunitats autònomes (tret de les basques) són dos elements estructurals de l'arquitectura política de l'estat de les autonomies. Una arquitectura que en els seus elements bàsics no ha quedat alterada per la darrera onada de reformes estatutàries.

Sense tenir en compte això, no pot fer-se una avaluació raonable del darrer acord de finançament.

Queda clar, per tant, que es tracta d'un acord que en cap cas pot satisfer l'independentisme català. Ni ens porta a la sobirania financera, ni liquida l'espoli fiscal. I això és així perquè el marc al qual respon aquest pacte -l'estat de les autonomies- és massa estret per a les aspiracions i demandes d'un sector creixent de la societat catalana. Quina és, per tant, la posició raonable des d'una lògica estrictament independentista? Segurament, la indiferència, ja que aquest pacte, d'entrada, ni ens apropa ni ens allunya de la independència. I, sobretot, seguir treballant.

Dit això, evidentment els independentistes també som contribuents i receptors de serveis públics. I com a tals, tenim interessos immediats més enllà de l'objectiu de la independència. L'escola dels nostres fills, el transport que agafem per anar a treballar, o l'hospital on ens atenen en cas de problemes. I des d'aquest punt de vista, sembla evident que ens hem de posicionar. I una millora de les finances de la Generalitat -especialment en un moment en què l'asfíxia era extrema- és positiva. Sempre i quan no represente una hipoteca per al futur.

Ara bé, avaluar la magnitud de la millora és una qüestió més complexa. Perquè depèn del punt de referència que prenguem (un estat català independent? El concert? La situació actual? El pacte del Majestic? les filtracions de les ofertes prèvies de Solbes? O els màxims de l'estatut vigent?). Segons la referència que triem, és un bon acord o no. I és precisament aquesta complexitat la que permet els balls de xifres i les avaluacions oposades que hem vist aquests dies. Navegar en la cerimònia de la confusió i de la propaganda que han orquestrat uns i altres no és fàcil.

De fet, aquest tema planteja una qüestió important: com poden els ciutadans avaluar la tasca dels seus representants en qüestions tècnicament complexes? En altres paraules: representa que en les properes eleccions al parlament haurem d'avaluar, entre d'altres qüestions, la tasca dels nostres governants en matèria de finançament. Però la complexitat tècnica de la matèria fa que ni tan sols els ciutadans més informats tinguen tots els elements a l'abast per avaluar els resultats d'aquesta negociació. 

Sobre el paper, la solució caldria trobar-la en els experts com a font d'informació independent. En situacions com aquesta, els experts' adquireixen un rol clau per al bon funcionament del sistema democràtic. El problema ve quan les anàlisis dels experts són contradictòries, i s'ajusten a les seues preferències polítiques. En aquest cas, els acadèmics deixen de complir el seu paper i la ciutadania queda orfe d'informació independent. I això és exactament el que ha passat aquests dies. No comptem, per tant, amb gaires fonts d'informació creïbles i no interessades sobre la qüestió. Què ens queda? Resta, només, avaluar l'acord en funció de les expectatives prèvies. I com que en aquest cas no hi havia consens sobre les expectatives, car són completament subjectives, no pot haver-hi consens en l'avaluació del resultat.

Fora més fàcil, és cert, una resposta contundent. Finançament sí, o finançament no. De l'estil, tant de moda darrerament, dels missatges SMS enviats a un programa de televisió. Malauradament, en aquest cas, com en molts d'altres, la qüestió és més complexa i no admet fàcilment una reducció al blanc o negre. Què hi farem.