Barcelona · Fa una mica més d'un any, vaig tenir l'oportunitat de departir amb el lehendakari basc, Juan José Ibarretxe. En aquell moment ja donàvem per sabut que la via A del seu pla entrava en via morta i jo em vaig permetre d'augurar que el pla B també seguiria el mateix camí. Li vaig preguntar, doncs, si tenia un pla C. Em va contestar que sí: "Seguir caminant". "Cap a on?", li vaig preguntar. Ja no hi va haver resposta.


Ve a tomb aquest record de la conversa amb el lehendakari en un moment en què sembla que es confirmen les pitjors hipòtesis sobre les perspectives de futur de la societat catalana. La darrera notícia ha estat la negativa de l'Estat a reconèixer que Catalunya té símbols nacionals. Ni un sol dels nostres polítics  ha fet un gest transcendent més enllà d'escarafalls locals. El ribot constant del nacionalisme espanyol ha parlat de símbols com ho ha fet anteriorment amb l'educació, les competències en benestar social, l'economia o les infraestructures. Ja no és només aturar un traspàs de competències i un pressupost que és llei -lEstatut, una llei espanyola mal que ens pesi- sinó que es tracta d'eliminar i empobrir els pocs espais de competència adquirits. Enmig d'aquesta ofensiva estatal, on són els lideratges polítics que han de marcar les fites i els objectius de la nació catalana? Cal mantenir la boca callada i els peus quiets?

L'actual crisi financera ha deixat en evidència un sistema polític i econòmic que fa de Catalunya una nació sense eines ni recursos per combatre-la. Ho sentim cada dia per boca dels treballadors i dels representants sindicals, i ho sentim també per boca de les diferents patronals catalanes. Tenen orelles els nostres representants polítics? Entenen que el tacticisme partidari ja no té cabuda en una societat que malda per sobreviure i mantenir-se a la superfície enmig de la tempesta? Tot sovint els sentim dir que ara és hora d'atendre els problemes de la gent i no segons quines reivindicacions polítiques. Però, paradoxalment, la nostra única sortida a hores d'ara és obtenir les eines que ens permetin fer menys dolorosa, que no evitar, la crisi que patim. Les eines pròpies d'una Catalunya lliure i sobirana.

Fa temps que expliquem que la crisi financera només és una nova conseqüència de la greu crisi de valors i d'una crisi de lideratges sense precedents que travessem les societats del Nord. La rigorositat, la disciplina, l'aplicació o el treball són conceptes de baixa, com ho són també el patriotisme o el sacrifici col·lectiu. Aquesta és la crisi essencial i profunda de la nostra societat i és aquí on demanem recuperar l'empenta i la força dels lideratges polítics.

No cal perdre gaire temps en la malaltissa obsessió d'alguns per encaixar Catalunya a Espanya; tampoc cal confiar gaire en els resultats minsos d'un Estatut on hem perdut bous i esquelles, una via estatutària esgotada i un finançament que amb sis mesos d'endarreriment ja queda clar que serà poc més que la xocolata del lloro- Cal una visió nacional àmplia, decidida i serena. Parlem d'un horitzó concret de sobirania per decidir amb llibertat com gestionem els nostres recursos, la immigració, l'educació o la sanitat. Sobirania o submissió. 

I submissió, que quedi clar, vol dir llençar pel penya-segat llengua, cultura i nació.