Barcelona · No fa gaire a l'Auditori del MACBA va tenir lloc un seminari a l'entorn de Jacques Derrida amb el títol "Poètiques i polítiques de la deconstrucció". Sota la coordinació de Xavier Antich i Manuel Asensi, ambdós universitaris dins l'àrea lingüística del català i les seves variants, es parlà més de política que de poètica, de la mort de la política i de les ideologies, de la deconstrucció com a pràctica política i de l'era de la postpolítica a la qual sembla que som.

Més enllà de la bona oportunitat que significà l'ocasió, segons em diuen els experts, de conèixer la pel·lícula de Safaa Fathy D'ailleurs, Derrida, la cita no tindria per a mi més interès si no fos pel fet que amb l'excusa que l'auditori present configurava "una petita ONU" -en paraules del moderador, X. Antic, donat que alguns venien d'allò que se'n diu de fora- els participants catalans al simposi es veieren empesos per l'organització a parlar castellà o francès, ja que, si bé hi havia traducció simultània, no se n'havia previst al català. No puc passar per alt que això que explico es va escaure dins una infrastructura institucional de la qual formen part la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona i, des de primers de l'any 2008 -ai las! serà per això?- també per l'Administració General de l'Estat. El fet en si no ha estat pas el primer de molts anys però m'ha fet pensar en què és i en què no és a les nostres mans.

Possiblement la fita més immediata per al català és de tipus legal i rau a superar la possible eliminació del reconeixement d'oficialitat pràctica i plena que li dóna l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. Com va dir fa poc l'expresident Jordi Pujol, una sentència negativa seria casus belli i crec important encertar, si és el cas, el tipus de belli. Però no vull perdre l'oportunitat de recordar que Catalunya ha pogut tirar endavant un model educatiu lingüísticament valent i una pràctica generalitzada del català en els estaments oficials i en aquells que en depenen sense la legalitat formal de l'Estatut actual, gràcies a la fermesa amb què havien decidit actuar les institucions. Unes institucions que han fet alhora didàctica, observació i llei sobre les tries i els usos lingüístics.

Hi ha coses que depenen de nosaltres i la fermesa i la constància sobre allò que organitzem n'és una. En el debat sobre el català trobo erma la disquisició sobre la vida o la mort de les grans ideologies. Em preocupa molt més que l'estament universitari o periodístic menystingui amb la seva pràctica el català com a llengua apta per a lús en un seminari internacional, tan si ho fa de manera conscient com inconscient. La traducció és una pràctica i una professió que resta darrere el teló però que forma part de l'engranatge de la cultura. On hi ha traduccions hi ha una llengua que es prestigia, hi ha voluntat, constància, inquietud i competitivitat, tot plegat un antídot contra la diglòssia lingüística que se'ns dibuixa a perpetuïtat.