Barcelona · Amb l'elecció de Joan Puigcercós com a cap de llista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, Esquerra ha fet un pas endavant important. Es tracta d'una fita que cal analitzar en un doble vessant: per una banda, i atenent al resultat de la votació al Consell Nacional, el partit ha tancat files amb el seu candidat i es disposa a afrontar amb unitat i claredat d'idees un calendari electoral que es preveu apassionant i en el qual, no cal ni dir-ho, ningú no regalarà res a un independentisme català que malda en solitari, des de fa anys, per avançar cap a una majoria social per la sobirania. I, per l'altra banda, en la definició d'un escenari de futur que, es miri com es miri, cal començar a qualificar ja, desacomplexadament, com a clarament postautonomista.

Com a país, hem arribat allà on hem arribat i és cada cop més evident que amb el ròssec de l'Espanya de las autonomías difícilment podrem anar gaire més enllà. L'amenaça del Tribunal Constitucional sobre el retalladíssim Estatut Mas-Zapatero, les resistències de l'aparell de l'Estat a cedir competències al Govern de Catalunya o a facilitar el paper que li correspon en la gestió d'infraestructures tan bàsiques com els aeroports, constitueixen una mostra ben palesa de tot plegat. I això sense parlar de la seva incapacitat crònica per admetre, ni que sigui per justícia històrica i simple decòrum democràtic, la realitat nacional catalana.

Deixem d'enganyar-nos, doncs: a hores d'ara les tristes seguretats del període pujolista i les promeses eternament ajornades del federalisme progre de l'esquerra clàssica són, definitivament i dolgui a qui dolgui, poc més que una andròmina del passat. L'escenari que s'obre amb vista a la propera legislatura és, agradi o no, absolutament nou i no admetrà ni la retòrica del vell autonomisme de tota la vida ni, alerta, els remeis màgics que puguin aportar propostes populistes de diferent signe. Ens apropem, això sí, a una conjuntura en la qual el dret a decidir dels ciutadans i les ciutadanes entrarà de ple en l'agenda pública. Com, de quina manera, amb quins ritmes i quines intensitats, a través de quins procediments i, sobretot, amb quines complicitats socials, partidistes i institucionals serà, precisament, el que caldrà anar veient en els propers mesos. En això consisteix la política. I de política, ai las!, ens en cal molta per anar endavant en el pla nacional.