Barcelona · Quan esperàvem que la força de l'independentisme prengués embranzida i es pogués parlar de projectes de govern amb capacitat per il·lusionar i donar confiança a l'electorat, ens trobem que es proclama la independència per d'aquí a un any, o gairebé. I quan semblava que estàvem davant d'un nou independentisme, capaç de generar projectes des de la confiança i la il·lusió en la renovació de la política, es torna a caure en la proesa ideològica de ser l'alternativa de l'alternativa. Potser és veritat que el capital social generat gràcies a les consultes per la independència i la manifestació del 10 de juliol (i les anteriors) hauria de ser transformat en proposta política, però no estic segura que pugui capitalitzar-se com alternativa electoral.

Mentre l'independentisme s'ha mogut còmodament en l'horitzó boirós d'un somni podia ser patrimoni de la puresa ideològica o del programa polític més estrafolari (curiosament, en vint anys s'ha passat de defensar totes les causes a no tenir programa polític). Però el que és segur és que no es podrà defensar l'independentisme només des de les essències. s igual que aquestes es basin en la reivindicació d'una identitat irreductible o en les formes democràtiques més assembleàries i pures que es puguin imaginar.

La política real només podrà assumir l'independentisme com una nova forma de catalanisme renovat. s a dir, un mainstream des del qual es pugui governar, defensar els interessos de Catalunya, construir el país, i a més a més generar confiança i il·lusió. Uns ingredients sense els quals és difícil sumar àmplies majories.