Barcelona ·
A la Catalunya d'ara destaca molt més la crisi política que no pas l'econòmica, perquè les sinergies econòmiques que genera la societat catalana són molt més rellevants i consistents que les que impulsa la seva classe política. La societat, a més, està depassant els seus
representants en plantejar la independència com a millor solució a l'impasse Catalunya-Espanya dels darrers trenta anys i al fracàs estatutari d'òptica federal defensada pel PSC i els seus socis de govern, ERC i ICV.
S'observa que així com la resistència i la resiliència econòmiques estan encapçalades pels empresaris de la petita i mitjana empresa del país, la resistència i la resiliència política és comandada pel gros de la classe mitjana catalana: funcionaris en sentit ampli, professionals en sentit estricte, algun que altre empresari, i professionals liberals o intel·lectuals benestants. Ambdós àmbits de resistència i resiliència, però, van per separat. Pocs empresaris veuen la independència com un vector de desenvolupament i progrés econòmic, a l'hora que pocs independentistes consideren que l'economia sigui determinant per a la independència política. Els primers perquè pensen que, a tot estirar, la independència només pot ser la resultant d'una confluència donada d'interessos, mentre que els segons entenen la política preeminent a l'economia i defensen que, justament, aquesta seria la principal beneficiària de la independència política.
Amb tot, ambdós àmbits coincideixen en assenyalar els desavantatges de l'associació Catalunya-Espanya pel que fa al dèficit fiscal, la manca d'inversions estatals, i el pobre finançament assolit, a més de rebutjar el menyspreu espanyol per la realitat econòmica, cultural i lingüística catalana. Ambdós també parteixen d'una consideració democràtica de la lluita i esforços a menar per capgirar la situació. Per aquest motiu, l'única opció sòlida per sortir de l'actual crisi política fóra aconseguir la unió d'aquests dos àmbits en la representació parlamentària i democràtica perquè són els més representatius del país, pel molt que comparteixen i per la possibilitat d'acabar avenint-se en grans objectius nacionals.
De moment, aquesta tasca ningú no se la proposa, i encara menys els partits de poder, aferrats a demagògies i prebendes vàries que redunden en sengles errors de manca de voluntat i projecte de país. Hi ha dues formacions que ho podrien fer en base als propers resultats electorals, tot aprofitant els fonaments econòmics del país i la voluntat independentista, manifestament expressada en les consultes no vinculants fetes a molts municipis catalans.
Decididament, CiU és la formació que millor representa la resistència i resiliència empresarial, mentre que Rcat els entestats en la independència. L'obligació dels primers fóra garantir el ressò i amplificació dels esforços per fer surar empresarialment els seus representats, mentre que la dels segons seria cercar escletxes i estratègies per conduir a bon fi la consulta vinculant que el país precisa, que, quan millor plantejada i garantida sigui, més majoritària serà.
La classe mitjana és el gros del país i qui acaba decidint-ho políticament tot per la gran majoria que aplega, però cap país pot fer res sense empreses pròpies, motor principal i inexcusable d'afirmació nacional. Apropar-los és la tasca pendent del catalanisme, perquè fins ara han estat enfrontades en fases decisives de la història (República i guerra), sota l'excusa de la lluita de classes o de dretes i esquerres, o bé han estat induïdes a aliances circumstancials, com les plantejades a la transició sota l'advocació del franquisme i d'Europa, per a després tornar a enfrontar-les en benefici del bipartidisme espanyol constitucionalitzat.
