Barcelona · No en volia parlar ni poc ni molt del merder que sacseja el Barça com a conseqüència de la decisió de portar l'expresident al Jutjat, ni de la rocambolesca fugida endavant de Laporta que de fa temps sembla haver perdut el nord i el senderi. No ho volia fer perquè estic convençut que aquest enfrontament perjudica severament la imatge del Barça i per evitar, vés a saber tu, que tot i la meva modesta opinió, no acabés també sent acusat de ser un dels conspiradors que vol arruïnar l'expresident del Barça.

Però llegia avui mateix un lúcid article del periodista i director de El Punt, Ferran Espada, valorant la decisió de l'assemblea de compromissaris del Barça i no me'n he pogut estar. Vagi per endavant que crec que la decisió de Rosell, abstenint-se, no és l'actitud exemplar que alguns prediquen. I no ho és perquè és l'estampa de qui llença la pedra i amaga la mà. I no ho és, tampoc, perquè un President del Barça ha de liderar i prendre decisions i no pot esdevenir un simple instrument.

Altra cosa és que els comptes de Laporta tinguin llacunes importants i que hi hagi despeses sumptuàries a raig. I si bé és cert que en el negoci del futbol tot són excessos, no és menys cert que això no justifica que alguns directius s'assignessin una despesa de vida per exercir que per fastuosa fa feredat.

Tot i així és un error de gruix la decisió de l'assemblea de compromissaris. En primer lloc, i sobretot, divideix la massa social barcelonista i provoca un enfrontament que més valdria que ens haguéssim estalviat. En segon lloc, Rosell llasta l'inici de la seva Presidència per un afer extraesportiu després d'un resultat aclaparador en les eleccions. En tercer lloc, allò fet, fet està. I això vol dir tant la gestió social del President Laporta com els inqüestionables èxits esportius del seu mandat. I en quart lloc, perquè la demanda obre un incert període que se sap quan comença però no quan acabarà.