Barcelona · Semblava que la compareixença del president del govern al Congrés aquest dimecres hauria de servir per a conèixer les intencions dels uns i dels altres en matèria econòmica i, fins i tot, per encarar amb generositat i sentit històric la possibilitat d'un gran pacte d'Estat que ens permetés afrontar aquesta duríssima etapa de crisi.

Des que va esclatar i mentre molts encara afirmaven que no passava res, CiU ha defensat que l'única sortida possible obligava a un gran acord entre tots els agents econòmics. I aquesta setmana semblava que era obligat parlar-ne seriosament. Doncs no, no ha estat ben bé així. Altra vegada ha planat la mesquinesa i el curt-placisme en el debat, i CiU ha tornat a ser la veu del profeta que clama en el desert. Però l'economia va com va i les dades són les que són, amb l'agreujant que allò que hi ha a sota qualsevol dada negativa de l'economia no és altra cosa que el patiment de moltes empreses i l'angoixa de moltes famílies.

Però res de res... i ja és hora, com va dir Duran i Lleida al Congrés, que ens deixem de mesures que no són ni pa per avui però sí fam per demà, i que comencem a pensar una mica en la societat que es trobaran els nostres fills. Un miratge, però, va aparèixer al bell mig del no-res. Gairebé imperceptible, eteri, fràgil, semblava com si per un moment Zapatero cregués en la necessitat d'aquest pacte d'Estat. Va ser un segon, un instant, allò que pot durar un sospir, però de seguida aquella referència a una comissió i a preparar en dos mesos els possibles acords va tornar-nos al món de la crua realitat. Ja ho va dir Napoleó: "si vols que una cosa no es faci, nomena una comissió". Dos mesos? Això ens portaria a l'abril, tal vegada al maig.

Sembla que no hi hagi pressa, com si no passés res i com si cada dia no augmentés la xifra de persones sense feina. I entre els "brots verds" que li semblava veure a la vicepresidenta Salgado mesos enrere (gairebé, si fa no fa, com una mena d'aparició celestial que només es manifesta als escollits) i la referència a la primavera del president del govern, el famós poema de Machado retorna una i altra vegada: no són brots verds, i ben aviat al vell arbre ja no li quedarà ni una fulla, el llenyataire el farà caure i el fuster en farà estelles. Però a alguns, com al poeta, encara ens agradaria creure en la possibilitat del miracle.