Barcelona ·
L'entrevista que l'Avui va fer a Carretero el diumenge de la setmana passada cal llegir-la amb deteniment, però no pas pensant en el que farà Reagrupament, sinó en el que passarà a la política del país. Carretero vol situar, per damunt de cap altra qüestió, la proposta de la independència en l'agenda política catalana. Els resultats que en traurà encara són una incògnita.
El que és segur és que la seva acció de crear una nova opció política (Reagrupament) no dinamitarà el panorama polític, com ell diu, però sí que pot dinamitar l'espai independentista. A curt termini. Però, com dic, el que ens ha de preocupar és què passa amb la política catalana en el seu conjunt.
Fa uns anys no haguéssim pensat pas que avui s'estaria parlant d'independència amb aquesta intensitat. I aquest canvi de posició de l'independentisme es deu en bona mesura a la trajectòria d'ERC i fins i tot a la seva presència al govern de la Generalitat. L'independentisme ja no és una opció marginal, propi de joves radicals o de vells nostàlgics. Aquesta era, de fet, una de les rareses que han definit el nacionalisme català respecte d'altres que fa temps van assolir la independència dels seus països. Un nacionalisme que ha estat profundament espanyolista, adscrit sense complexos a un projecte d'Estat espanyol imaginari.
El catalanisme de corrent majoritària ha imaginat Espanya durant anys. Una Espanya que ha estat somniada i recreada en el discurs polític català insistint una vegada i una altra en el mateix imaginari panfederalista. Una Espanya que amb la qual no s'identifiquen gens els espanyols. I que per això mateix no s'ha fet mai realitat. Vet aquí la veritable paradoxa de l'il·lusionisme catalanista. Però aquesta és la tradició política que des de fa anys ha dominat el catalanisme, només superat temporalment pel projecte de Macià (que la Guerra i el Franquisme van esborrar).
Davant la situació d'impàs en les relacions amb Espanya, moltes personalitats comencen a parlar d'atzucac, a identificar-se com independentistes o bé a anunciar preses de posició més crítiques amb l'Estat espanyol. Com també hi ha qui decideix canviar de país (potser és la solució més ràpida per sortir de l'agonia). En aquest context, Carretero fa un pas endavant i diu "és molt senzill" (de què ens sona aquesta frase?). La qüestió és quants el podran seguir, quants dels catalans es podran sentir tan purament patriotes, com sembla que cal ser, per apuntar-se a aquest viatge a la proclamació immediata de la voluntat d'independència.
La qüestió de fons, però, no és pas si Carretero s'equivoca. Segurament serà un error que molts cometran, el de criticar Carretero, de tractar-lo de marginal, de fer joc brut o del que sigui. Però això, de fet, equival a esquivar el repte. Assumir el repte equival a preguntar-se quina estratègia per a la independència de Catalunya tenen els partits que s'anomenen catalanistes. Estan disposats a continuar a qualsevol preu en el marc constitucional espanyol? Si han de triar entre ser agosarats o ser possibilistes, què triaran? s possible pensar en un gest agosarat que faci sortir la política catalana i el país de l'atzucac, de la cantonada on s'ha reclòs a rebre patacades jurídiques i polítiques des de Madrid?
La periodista Sandra Arenas pregunta a Carretero si el país està prou madur per plantejar-se la independència. La pregunta correcta és si la política catalana està prou madura, ja que aquesta és una qüestió política. Si pensem que cal esperar que la meitat de la població se "senti" independentista per plantejar-la vol dir que no hem entès de què va això de la política. Els projectes polítics es plantegen des de la política, impulsant noves propostes que responguin a les necessitats del país i que puguin obtenir el màxim de consens possible. Però finalment, les propostes s'han de fer realitat, perquè aquest consens es pugui materialitzar. I com tot en democràcia, això significa posar aquestes propostes a prova perquè deixin de ser un somni i esdevinguin realitat, o no. Si el somni espanyol ha deixat de funcionar, ara és l'hora de provar si el somni independentista és més sòlid.
Carretero només és el punxó que pretén fer córrer la sang per les venes de la política catalana. Però a diferència del que proclama, sense una majoria que englobi els partits (fins i tot sectors del PSC) no es pot plantejar un projecte independentista. L'independentisme català, com el catalanisme, ha de ser inclusiu i transversal. No en tingueu cap dubte. Si la fruita ha de madurar, cal que maduri tota.
