Barcelona · L'efecte real d'aquesta vaga general viscuda el dia de Sant Miquel el veurem a mig termini. De moment, les parts contendents continuen armes enlaire i han seguit un guió fàcilment previsible. Els sindicats convocants insisteixen en l'exigència de la marxa enrera del govern espanyol, i el mateix govern continua desenvolupant les seves mesures -ara ha tocat als autònoms- però deixant les portes obertes a certes rectificacions o moviments per no cremar vaixells en moments de minvat suport social.

Quedar-se amb aquesta foto seria el més fàcil. Però si reiteradament ens estan dient i estem reclamant un canvi en el sistema productiu per a sortir de la crisi, ningú en sortirà ben parat si el nou cicle econòmic no comença també amb noves formes i nous estils d'actuació i de resolució de conflictes com el que ha motivat aquesta vaga.

S'ha repetit, possiblement com mai abans, que cal una nova forma de fer dels sindicats, però els fets demostren que també cal replantejar seriosament el paper de les patronals i del govern espanyol, que són els tres actors principals que han pres part decididament en aquesta batalla.

El sindicalisme frontista no ha guanyat aquesta batalla, si més no en l'àmbit de l'opinió pública. Amb la seva baixa afiliació i limitada capacitat de mobilització general, ha mostrat les seves dificultats d'adaptació a la durament internacionalitzada situació socioeconòmica i laboral actual.

Segurament seria desitjable i més profitosa en aquesta nova etapa econòmica l'evolució cap a un sindicalisme de control i de concertació, més proper al model alemany, en el qual la xarxa normativa faciliti la participació dels sindicats en els consells d'administració de les empreses o en les institucions de l'estat en el marc d'una clara democràcia econòmica que hauria d'anar acompanyada, evidentment, d'un important canvi de mentalitat d'aquests agents socials.

La patronal espanyola també ha mostrat la feblesa i poca credibilitat de la seva representació institucional amb el manteniment numantí i difícilment explicable d'un president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, envoltat a tothora per la polèmica empresarial. Massa vegades s'ha donat a entendre que tant aquesta com altres organitzacions patronals representen els interessos de les grans corporacions i de l'economia especulativa, tot menystenint el teixit socioeconòmic fonamental de la nostra societat, la petita i mitjana empresa i els autònoms, que tampoc acaben de tenir la representació i el lideratge exemplar que en aquests moments difícils necessiten.

Posant la mirada crítica sobre el Govern espanyol tampoc millorarem l'enfocament de la fotografia. La lentitud i falta de reacció exasperant de la seva acció política, la seva incapacitat de conciliació dels agents econòmics i l'estocada definitiva de la Unió Europea que l'han obligat a adoptar unes mesures de sotmetiment als mercats mundials han donat una pèssima imatge de la capacitat de governar davant de la ciutadania.

Que l'Estat espanyol surti de la crisi amb tots aquests representants socials i polítics que ja han demostrat les seves incapacitats serà ben difícil. Després d'una crisi tan accentuada i estructural com l'actual, la necessària nova etapa econòmica només podrà tenir un futur optimista si també significa el relleu de tots aquells agents econòmics i polítics que han estat incapaços de trobar les solucions necessàries quan eren possibles i que amb la seva inacció han portat la situació a l'extrem.

El resultat d'aquest model centralitzat i caduc ja el tenim, ja el vivim amb tota la seva acritud. El pa que s'hi dóna ja el coneixem, i per això ha arribat l'hora d'exigir i de treballar amb profunditat per a crear un nou marc català de decisió sobre la política econòmica, que s'adeqüi a la realitat de la nostra societat, que arraconi els mals hàbits dels agents actuals i que sàpiga guanyar-se la credibilitat social i l'autoritat moral que calen en aquests moments de llarga dificultat.