Barcelona · El Fons Monetari Internacional ha publicat aquest dimarts les seves estimacions per a l'economia mundial i per als diferents països. La conclusió que se'n treu és que les principals economies ja estan deixant enrere la crisi i les seves expectatives per al 2010 parlen de creixements notables. Creixement a tot el món per al 2010? Bé, no exactament així: sembla que hi ha un racó del "mare nostrum", habitat per diverses tribus irreductibles, que no ha pogut ser conquerit de cap manera per les bones previsions, i que compta amb un druida major, Zapatèrix, que segueix improvisant dia sí i dia també diverses pocions màgiques que allarguen la vida i la intensitat de la crisi... I això és el que hi ha.

Mentre el FMI parla d'un creixement de la zona euro per al 2010 d'un 1%, i per al 2011 de l'1,6%. Per països, les previsions per a la locomotora alemanya són d'un 1,5 ja per a aquest any i d'un 1,9 per al que ve. Per a França, el Fons parla d'un 1,4 i un 1,7 respectivament. Travessant l'Atlàntic, les previsions per als Estats Units són gairebé d'economia emergent per al 2010, amb un creixement del 2,7% i del 2,4 per al 2011. Certament no són xifres "xineses", però demostren que les principals economies del nostre entorn, si res no es torça, ja poden parlar de la crisi en passat.

A Hispània, però, tant a l'Ulterior com a la Citerior, i dissortadament també aquí a la "Tarraconensis", les previsions són doblement negatives. D'entrada, són negatives en termes absoluts, perquè segons el FMI aquest 2010 seguirem conjugant la crisi en present d'indicatiu, és a dir, amb un índex de creixement de -0'6%. I en segon lloc, si el nostre PIB fos negatiu i similar als altres, podríem pensar que el que ens passa no és culpa nostra, sinó del món mundial i de tota mena de contubernis. Però no és així: mentre les altres economies creixen i tornen a somriure, nosaltres, gràcies als nostres druides i a les seves pocions, els veurem cada vegada des de més lluny, fins a esmicolar qualsevol esperança de competitivitat.

Amb aquestes xifres, les nostres expectatives són de gana per avui i de més gana encara per demà. Seria llarg intentar parlar de solucions. En parlarem, evidentment, però ja avanço que en aquest apartat racó de món en què ens estem convertint, no hi ha res a fer sense afrontar polítiques d'estalvi energètic, sense revisar les polítiques laborals, sense lluitar per l'excel·lència en la formació i en l'innovació i, definitivament, no hi ha res a fer si no apostem de manera decidida per la indústria i l'economia productiva.

A tot això, hi hem d'afegir els problemes propis Catalunya, la seva necessitat d'infraestructures i els seus problemes de finançament. Sembla, doncs, que mentre altres països han pogut lluitar contra la crisi amb més encert i amb major musculatura, a Espanya i a Catalunya els deures no s'han fet o no s'han fet bé. En el nostre mal anem trobant la nostra penitència, però això, lamentablement, no fa cap gràcia.