Barcelona ·
Aquests dies ha provocat escàndol en els dirigents del PNB un rumor difós per ells mateixos: la nit electoral de l'1 de març, coneguts els resultats, hi hauria hagut contactes entre un dirigent del PSE i un altre de l'esquerra abertzale. Ho interpretaven com una prova del que el mateix Íñigo Urkullu, president de l'Euskadi Buru Batzar, va qualificar de pinça entre el PSE i l'esquerra abertzale, il·legalitzada i amb la majoria dels seus dirigents i molts dels seus militants empresonats, per treure el PNB de la lehendekaritza.
Com si la il·legalització hagués estat promoguda per l'esquerra abertzale en connivència amb el PSOE perquè aquest arribés a encapçalar el Govern autonòmic. Quan els mateixos que feien aquesta acusació encara defensen un pacte del PNB amb els socialistes bascos que garanteixi al PNB la lehendekaritza.
Divendres passat, Xabier Arzalluz, gat vell de la política basca, sense mostrar-se'n escandalitzat com els seus companys de partit, concretava noms: es tractaria del president del PSE, Jesús Eguiguren, i l'exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi. Res de nou, si es té en compte que es tracta dels dos interlocutors que, en secret i amb paciència, van preparar la cuina per a la darrera treva i les fracassades converses de pau. Seria una prova més que Otegi, contra el que havien previst mitjans imperialistes espanyols i com ja vaig advertir des de Tribuna Catalana, segueix fent política activa i protagonitzant actes públics després d'haver sortit de la presó, en la mesura que el deixen des de l'Audiència Nacional espanyola.
Que aquests dos dirigents polítics s'hagin telefonat, si és certa la informació, i Arzalluz em mereix més confiança que alguns dels seus correligionaris, es tractaria d'una molt bona notícia. Per dues raons: en primer lloc, perquè voldria dir que, malgrat la ruptura de la treva, s'han mantingut -com ha de ser- els contactes entre el PSE i l'esquerra abertzale il·legalitzada. I, en segon, perquè el PP no ha reaccionat al rumor traient tota l'artilleria verbal i de mobilitzacions al carrer, com hauria fet encara no fa dos anys. I també per una altra: ETA no ha fet cap mort en aquesta campanya electoral, a diferència del que va fer a les eleccions generals, matant el treballador i exregidor socialista d'Arrasate Isaías Carrasco.
De fet, el darrer mort per ETA va ser l'empresari Ignazio Uria, a Azpeitia el 2 de desembre del 2008. Una persona relacionada amb el nacionalisme basc governant i, segons molts indicis, més per no pagar l'anomenat impost revolucionari que no per estar vinculat a les obres del TAV. Sigui com sigui, des de llavors, no hi ha hagut atemptats mortals i ETA, durant la campanya, s'ha limitat a fer accions violentes espectaculars contra edificis emblemàtics com el de la televisió basca o la seu de Ferrovial-Agroman a Madrid. No voldria equivocar-me, però aquest podria ser també un indici que les coses, almenys pel que fa al retorn a les converses de pau, s'estan redreçant.
s clar que només són hipòtesis i poden ser desbaratades de cop i volta. I que, com en l'anterior treva, la cuina -cas que s'estigui produint- serà lenta i amb molts dificultats: cal no oblidar que els primers contactes d'Otegi i Eguiguren es van produir mentre ETA encara matava i Aznar era president del govern de la monarquia. Potser ara encara serà més complicat que llavors, ja que les parts deuen estar més que escaldades del darrer fracàs. Probablement, també com va passar aleshores, el PNB no hi serà cridat fins que les coses estiguin molt avançades. Fins i tot, potser ni llavors, atès que estarà desplaçat del govern a la comunitat autònoma basca.
No hem d'oblidar que -segons la versió que n'ha donat l'esquerra abertzale- tot i que va ser aquesta la qui va insistir que el PNB havia de ser a les converses una vegada declarada la treva d'ETA el març del 2006, els interlocutors del partit nacionalista, i sobretot qui llavors n'era el president, Josu Jon Imaz, es van alinear sistemàticament amb els socialistes i van deixar sols els representants de l'esquerra abertzale en les negociacions. Amb actituds, si hem de fer cas de la versió de l'esquerra abertzale, més dures que les del mateix PSE, quan l'esquerra abertzale va voler introduir precisions al prepacte a què s'havia arribat a Loiola, que garantissin sotmetre a referèndum el dret a la independència i, sobretot, dotar de competències polítiques -i no només de coordinació- a l'òrgan comú pactat per a la comunitat autònoma basca i Navarra. Per arribar a un únic Estatut d'autonomia per als quatre territoris, prèvia aprovació dels ciutadans administrats per la comunitat autònoma basca i la foral navarresa.
Com deia en un anterior article, el PNB té una important responsabilitat en la situació a què s'ha arribat al País Basc, havent-se oposat a la llei de partits però aplicant-la fent de corretja de transmissió de les ordres rebudes des de Madrid. I les diferències entre PNB i l'esquerra abertzale no són d'avui. Neixen a l'inici de la transició política al Regne d'Espanya, amb el fracàs de les converses de Txiberta -amb la participació, entre d'altres, de les dues ETA (milis i polimilis), el PNB, i diversos partits abertzales d'esquerra alguns dels quals confluirien després en Herri Batasuna- i l'intent de fer una sola candidatura nacionalista basca en les eleccions espanyoles de juny del 1977, amb l'únic objectiu d'aconseguir el dret a l'autodeterminació. O, si es vol, des del mateix origen d'ETA, ara fa cinquanta anys, fruit de l'escissió d'un sector de les joventuts del PNB, davant el que consideraven inacció del partit nacionalista enfront de la dictadura.
Només durant el malaguanyat pacte de Lizarra-Garazi, que va obrir la possibilitat de la treva d'ETA del 1998, immediatament després de la qual va accedir Ibarretxe a la lehendekaritza, semblaven haver-se superat les diferències entre les dues principals forces del nacionalisme basc. Però el fracàs de Lizarra -enmig d'acusacions mútues- va trencar la col·laboració. Tot i així, l'esquerra abertzale, del Parlament autonòmic estant, va seguir facilitant l'accés del PNB al Govern i l'aprovació de les dues iniciatives més emblemàtiques d'Ibarretxe: la reforma de l'Estatut d'Autonomia, que els partits imperialistes espanyols es van negar ni tan sols a debatre a les Corts, i la consulta, que el Tribunal Constitucional va avortar a instàncies del govern socialista espanyol.
Si tenim clar que un acord de pau es negocia amb els enemics, i no pas amb els amics, és clar que, si es confirma la trucada entre Otegi i Eguiguren la nit electoral, res no tindria a veure amb una suposada pinça PSE-esquerra abertzale: un argument cínic, d'altra banda, si tenim en compte que qui més pateix la repressió del govern socialista de la monarquia és l'esquerra abertzale, i que el PNB no faria fàstics a un acord de Govern amb el PSE, sempre que l'encapçalessin ells. Sinó més aviat amb la visualització que encara és possible una pau dialogada al País Basc.
Una nota més a tenir en compte: una militant catalana del PP que sembla que va per lliure, Montserrat Nebrera, ha estat -que jo sàpiga- l'única veu discrepant dins del partit davant l'acord PSE-PP, al·legant precisament que el PSE va negociar amb ETA. No sé si Montserrat Nebrera tirava perdigonades o sap més del que diu. Però, encara que sembli mentida, el PP també necessita que prosperin les vies del diàleg, si ETA decidís tornar-hi. Rajoy ja es veu a la Moncloa, i la munició antiETA se li va acabar en l'anterior legislatura. Ara ha d'aprofitar els arguments que li facilita la incapacitat de Zapatero a l'hora d'abordar la gravíssima crisi econòmica -més de quatre milions d'aturats a finals d'anys són insuportables per a qualsevol governant, i més si s'autoqualifica com a socialista-, i més li val no barrejar "churras con merinas", que diuen a Castella. No hem d'oblidar tampoc que el PP ja ha negociat amb ETA i, encara que sigui presoner dels seus propis discursos com el mateix PSOE, Rajoy sempre podrà dir que la situació ha canviat.
A més a més, hi ha la mediació internacional, que se'm fa difícil creure que s'hagi mantingut inactiva des de la fi de la treva. Precisament un home a qui el nou president dels Estats Units, Barak Obama, ha nomenat mediador per l'Orient Mitjà, George Mitchell, que va actuar amb eficàcia com a enviat de Bill Clinton en el procés de pau d'Irlanda, va visitar el País Basc uns mesos després del trencament de la treva, en el que va ser presentat com un viatge de plaer. I els documents que es van produir arran de les negociacions existeixen i són custodiats per instàncies de mediació.
D'altra banda, l'esquerra abertzale sembla que pretén reforçar l'objectiu d'acumular forces sobiranistes com defensen públicament alguns dels seus dirigents, entre ells el mateix Otegi. La convocatòria, un any més, de l'Aberri Eguna sobiranista amb la marxa entre Irun i Hendaia, impulsada pel Fòrum de Debat Nacional i amb el suport de personalitats de signe divers en el món del sobiranisme, aniria per aquest camí. D'altra banda, a les bases del PNB es detecta cansament per una política que els ha portat a aquesta situació, després de tantes concessions a la governabilitat del Regne d'Espanya malgrat totes les humiliacions sofertes. I veuen la cirereta del pastís -el pacte PP-PSE- com a prova de la inutilitat de les febleses penebistes.
Alguns membres destacats de l'esquerra abertzale que són en llibertat reconeixen que una de les causes del fracàs del darrer procés de pau va ser la incapacitat d'unir les forces sobiranistes i confiar massa en la negociació amb els socialistes. I saben que una nova negociació sense organitzar les bases socials del sobiranisme els condemnaria o bé a una nova ruptura o bé a un pacte a la baixa que ETA difícilment acceptaria. D'altra banda, hi ha en sectors propers a l'esquerra abertzale i als afeblits moviments socials bascos la sensació que, en l'anterior procés, els dirigents de Batasuna van negociar pel seu compte, com si es tractés d'un afer d'alta política, bandejant la necessària interacció entre els dirigents i les bases, una interacció que va ser crucial per exemple en el procés de pau a Irlanda.
Potser tot plegat siguin especulacions a partir d'una notícia incerta, fruit del meu desig de pau per a un país tan maltractat. I de la meva constatació que un País Basc en pau té un potencial de reivindicació nacional enorme. Només cal veure els resultats reals de les darreres eleccions, comptabilitzant tots els vots nacionalistes bascos enfront dels nacionalistes espanyols. El camí s'anuncia dur i llarg, però, si la notícia fos certa, començaria a albirar-se una tènue llum a la sortida del túnel.
