Barcelona ·
Tot sembla, ara com ara, dat i beneït a les quatre províncies basques del sud. Els partits imperialistes espanyols no solament governen a la comunitat foral de Navarra (UPN amb el suport del PSN) sinó que ara, ben aviat, ho faran també a la autònoma basca (PSE amb el suport del PP). Per afegir més humiliacions als bascos sota la sobirania del Regne d'Espanya, el PP -que ha atiat com ningú l'odi espanyol contra el poble basc fins a esdevenir un dels factors decisius en el fracàs del darrer procés de pau- tindrà la presidència del Parlament autònom a Gasteiz.
s la torna pel seu suport perquè la filial basca del PSOE aconsegueixi la lehendekaritza i el Govern de la comunitat. Mentre, es van acomplint els passos d'una ambició política miserable, de molt curta volada, que pot tenir els efectes d'una torrentada que arrossegui les poques coses aconseguides en alguns camps altament sensibles.
En la recuperació de l'euskera: a la comunitat autònoma basca ni tan sols hi ha, com a Catalunya, una política d'immersió lingüística a totes les escoles, sinó que hi perviuen tres línies separades, que el tripartit encapçalat pel PNB va ser incapaç de reduir a dues, com preveien els projectes de la passada legislatura. En la televisió basca; dues cadenes, una en espanyol, l'altra, en euskera. I pot empitjorar encara la ja malmesa cohesió social, sobre la qual assentar una pau digna que, esperem que més aviat que tard, caldrà negociar. El País Basc, però, no es redueix a les quatre províncies del sud de la muga. Al nord, sota la sobirania de la República Francesa, hi ha les altres tres províncies que no surten als diaris d'aquí, però on s'estan produint fets prou interessants com per tenir-los en compte. El darrer, el procés judicial contra Euskal Herriko Laborantza Ganbera (EHLG) i el seu president, Michel Berhokoirigoin. El dijous 26 de març, el tribunal de Baiona va donar la raó als promotors d'EHLG i va exculpar el seu president d'haver "induït a la confusió amb la funció pública de la Cambra d'Agricultura oficial de Pau" i haver intervingut "en dominis reservats" a la Cambra de Pau, com l'havien acusat els representants de les acusacions particulars i la fiscalia.
EHLG és la plasmació, en el camp de l'agricultura, d'una vella reivindicació, cada vegada més implantada al País Basc del Nord: la del reconeixement d'un departament propi. Actualment, el País Basc del Nord està incorporat al departament dels Pirineus Atlàntics, comú amb una part dels territoris occitans, la regió del Bearn. La victòria judicial d'EHLG -quan escric aquestes ratlles, les acusacions particulars ja han anunciat que no recorreran la sentència, i la fiscalia és pendent de pronunciar-se- no es limita, doncs, al camp de l'agricultura, sinó que té un abast polític molt més ampli, en uns moments en què la República Francesa s'està replantejant l'estructura territorial, amb l'informe Balladour, que no necessàriament ha de ser més favorable a les nacions sotmeses a la sobirania republicana. El suport rebut pels impulsors d'EHLG ha arribat més enllà de les tres províncies, i no només al País Basc del Sud, sinó a la França profunda. Tant el dia del judici, 29 de gener, com el de la publicació de la sentència, centenars de persones es van concentrar davant la seu del Tribunal: entre d'altres, consellers regionals socialistes, regidors abertzales de diverses sensibilitats, defensors dels drets humans... De fet, la creació d'EHLB (nom exclusiu en basc, perquè no pogués ser confós amb la cambra agrícola departamental) va significar l'aplicació d'una estratègia que està donant els seus fruits al País Basc del Nord: la política dels fets consumats.
Quan, després de nombroses gestions amb les entitats oficials per aconseguir un objectiu senzill i fàcil d'entendre per la gent, es manté la negativa dels poders públics, es tracta d'aplicar-lo amb els fets, sigui quina sigui la reacció dels governants. Va ser l'estratègia que van popularitzar els Demo, a finals del segle passat i començaments d'aquest, a l'entorn de tres objectius: la creació del departament del País Basc, l'apropament dels presos i una política que garanteixi la supervivència de l'euskera. Un moviment que va posar en evidència, amb accions agosarades i provocadores, la feblesa de les argumentacions que recolzen l'imperialisme francès. Com ara, el robatori dels escons que correspondrien al País Basc del Nord al Consell General dels Pirineus Atlàntics, i el seu trasllat de Pau a Baiona, o la retolació en euskera -respectant la francesa- de les estacions ferroviàries basques. Una estratègia que els va costar multes i empresonaments, fins al punt d'afeblir força el moviment, però que a la llarga ha consolidat en la població de les tres províncies els objectius que s'havien fixat. Això, es clar, juntament amb la feina feta per molts d'altres collectius que treballen pels mateixos objectius, com la plataforma Batera i el consell dels electes.
Aquest avenç de la consciència de pertinença a un país propi es fa patent en la consolidació de les candidatures abertzales unitàries d'Euskal Herria Bai, que tenen el suport d'Abertzaleen Batasuna, Batasuna i Eusko Alkartasuna, però no el del PNB. Una estratègia unitària que ha estat refrendada per Abertzaleen Batasuna -el partit més influent dels tres- en la seva darrera assemblea el febrer passat. I que va suposar avenços en els resultats electorals tant a les legislatives de juny del 2007 -dos dies després del trencament de la treva d'ETA- com a les municipals i cantonals de març del 2008. En aquestes darreres, tot i perdre l'únic conseller regional que tenien -a causa del reagrupament de la dreta en la segona volta-, van augmentar en vots i lloc de representació. Unes altres eleccions en què l'abertzalisme ha demostrat la seva consolidació al País Basc del Nord han estat les darreres als consells dels prud'hommes (tribunals de mediació laboral formats per representants dels sindicats i les patronals), el desembre del 2008.
El sindicat de l'esquerra abertzale LAB, l'únic amb implantació a les set províncies (ELA només té incidència al Nord mitjançant la Fundació Manu Robles), va esdevenir la tercera força sindical, amb quatre consellers (en tenia només un), pel davant de la històrica Force Ouvrière (FO) i darrere la CGT i la CFDT. El mateix any 2008, a l'abril i maig, una delegació de bascos i basques del Nord va participar, a iniciativa del moviment Autonomia Eraiki, en la reunió del Fòrum Permanent per a les Qüestions Indígenes de Consell Econòmic i Social de l'ONU (UNPFH), i hi van reivindicar -i provocar una sobtada i ridícula resposta de la delegació francesa, al·ludint als drets dels polinesis- la formació d'una comissió específica per a la defensa dels drets de les poblacions autòctones a Europa. Una proposta que ens pot semblar fora de lloc, des de la nostra perspectiva catalana, però que no faríem malament de tenir en compte, si hi reflexionéssim una mica, atès com les gasten els imperialismes francès i espanyol que uns i altres patim.
En una Europa que els governants proclamen sense fronteres -i tant sense fronteres: al Regne d'Espanya, Batasuna i tots els partits que se li assemblin són illegalitzats, mentre a la República Francesa són legals-, el diumenge de Pasqua vinent, 12 d'abril, dia de la pàtria basca, una marxa convocada a iniciativa del Fòrum de Debat Nacional, i recolzada per personalitats i partits sobiranistes de diverses tendències, en creuarà una que divideix el poble basc, nació privada de sobirania, entre dos estats membres de la Unió Europea. D'Irun a Hendaia, gent vinguda dels set territoris bascos creuarà la muga reivindicant el dret a decidir i el reconeixement dels seus drets nacionals com a poble lliure. Humbert Roma, periodista
